Pàgines

diumenge, 15 de maig de 2011

BALLAR LA VEU 1





En Joanet de cal Ferrer era l’encarregat de donar corda al rellotge del campanar cada dos dies havent dinat. A l’estiu, en un replà fresc de l’escala, hi feia una estona de migdiada. A vegades m’hi volia i se m’enduia darrera seu per l’estreta escala que s’acabava just sota la campana grossa, la de les hores. Tan bon punt arribàvem a dalt, m’acostava a la barana i em quedava una estona embadalit, mirant entre els barrots de pedra. La teulada de casa, el pedró del poeta, el jardí de la torre dels senyors, el carrer de baix, algú que passava per la plaça, els camps de l’esplanada, l’estesa dels horts vora el torrent, les orenetes que passaven xisclant arran del campanar. La roda dentada del rellotge, arrambat a l’angle dret de l’espadanya, feia un lentíssim tic-tac inquietant, com si cada cop fos l’últim batec d’un cor que expirava.

Aquella ferramenta ennegrida d’engrut i rovell, en Joanet de cal ferrer la tractava com un animaló domèstic. L’observava, el fregava, l’acariciava, el greixava, li deia coses. El renyava, si s’havia retardat o avançat. «T’has engandulit, oi? La sirena de la fàbrica toca abans que tu. Vejam si et poses a l’hora». No em perdia mai l’espectacle de veure’l fer girar els torniquets de la corriola que per una tremuja elevava les grans pedres que amb el seu pes movien la maquinària durant dos dies seguits, fins que abans d’arribar a baix en quaeantavuit hores, ell tornava a pujar-les a dalt i recobraven el pes de la gravetat.

El pitjor del rellotge era que es deshorés, perquè en Joanet temia les burles cruels de la gent, que desconeixien els secrets d'un rellotge de campanar, que no tenia ni esfera ni busques, sinó només el ressort d'un martell que picava les campanes. La petita, per als quarts, i la grossa per a les hores. M’agradava de posar-me sota la campana grossa i esperar, tapant-me i destapant-me les orelles, que toqués les dues i trenqués aquell silenci únic de l’hora de la migdiada d’un dia d’estiu.

A vegades en Joanet m’explicava històries de fer por. Com la de la xibeca, que niuava en un relleix de l’espandanya i avisava xiulant, si la mort s’acostava a una casa. Com quan la van sentir la nit que es va morir la seva padrina.

També m’explicava que les campanes del rellotge no les varen tirar daltabaix en temps de la revolta, el juliol de 1936, perquè feien un servei públic. La gent del terme bé havien de saber quina hora era tant de nit com de dia, tant si deien missa com si no. Però l’altra campana sí, que la van despenjar daltabaix. Ell ho havia vist i havia vist com el voraviu de la campana segava en rodó el dit gros del peu esquerre d’un camàlic foraster que havia vingut a emportar-se-la amb un camió. «Deien ­–em deia en Joanet–, que la campana no volia anar-se’n i s'havia venjat escapçant-li el dit». Però se la varen endur a fondre per fer canons de guerra i fins al cap d’uns anys no van posar-n’hi una altra.

Aquella campana, segons en Joanet ferrer, servia tant o més que la del rellotge, perquè era la de tocar a morts, a bateig, a l’àngelus de dematí, migdia i vespre. Sobretot era la de tocar a mal temps. De tan grossa, la campanera no la ventava tota i llavors hi venia ell, en Joanet, a fer-la brandar, perquè és només quan la campana volta tota, que fa les batallades bones, les que esquincen les bromes de tempesta i s’enduen la calamarsa, la pedregada i el bufarut.