Pàgines

divendres, 13 de maig de 2011

L'ENCANTERI



 











A vegades arribava a la conclusió que el seu temps no li agradava. A vegades fugia del seu temps com si no fos el seu, com si no li toqués de viure-hi i tingués dret a reclamar-ne un altre. Ell no havia fet ben res perquè aquell fos el seu temps. Tenia dret a triar el temps que volia viure? Llavors en fugia i viatjava en el temps anant enrere cap al passat o endavant cap al futur. I acudia a la màgia de les paraules. I es deia: quan la fantasia xoca contra la realitat neix l’encanteri, com ara que ha passat la pluja i el bosc ha quedat com eixint d’envernissar i és com si tot fos nou, per estrenar. I aquest era el seu temps, el temps acabat de fer per a ell i l’estrenava.
Dius: «l’encanteri», i s’infla la fageda d’immensitat. El Collsacabra com una esponja xopa fins al Montseny. Al parabrisa la pluja regalima fils de claror. El bosc esclata de verd immarcescible al faig del cor. Si és refugi, si és bivac hostil, el bosc etern. Ah! L’encanteri! Es dissol en la boira. Si tornaria?
Dius «l’encanteri» i s’infla la fageda del Collsacabra com la bola infinita del pertot i del sempre. Recordes Hölderlin? Quan sota la sureda de les Gavarres el firmament s’inflava d’estrelles i maragdes.
És l'encís de Canigó, pensa. No de la muntanya, sinó del poema. L'encanteri que perd Gentil per al temps d'ara i el salva per al temps de després. L'encís que salva. L'únic.
I llavors, després de passat l'encanteri, es reconciliava amb l'enlloc i amb l'entemps.