Pàgines

diumenge, 8 de maig de 2011

L'OPCIÓ D'ANTÍGONA



"Per contra altres vegades sentia com si un baf de podridura sortís de les entranyes de la terra. Llavors l’estómac se li regirava en insuportables arcades de fàstic que li feien girar el cap en cerca d’aire respirable en indrets protegits.
Com avui que camina entre blats tendríssims fugint dels noticiaris que empudeguen repetint l’execució d’Ossama Ben Laden.
Mentre contempla la primavera relliscar indiferent damunt la inhumanitat insepulta. Mentre la primavera es deixa contemplar, sense vergonya d’exhibir com és només ella qui sap cobrir el podrimener pestilent que una vegada i una altra els humans aboquen a la deixalleria de la Història sense reciclatge.
Quan arriba a Peratallada li sembla veure al cim de la torre de la muralla l’àngel de la Història que Paul Klee li hagués girat el rostre endavant, com si el vent del futur, ja el pogués desafiar de cara sense sentir-ne la bafarada. O com si volgués ignorar les ruïnes putrefactes del passat.
Pel camí de tornada entre la pineda i el bladar es deia que ell també ha sentit una pudor indefinible. Certament no pas de sucs ni d’adobs agrícoles. Que ell pateix d’anòsmia severa. Potser es podria dir com de carnús moral. Hi ha l’olfacte de Hamlet que percep les olors dels crims, de les compassions i les indiferències. Hi ha l’opció d’Antígona, que desafia les lleis escrites del poder i segueix les que duu escrites al cor: enterràrà el germà.
Quan arribava a casa i buscava refugi en paraules que exhalen perfum, els versos del cor de l’Antígona de Sòfocles li han obert el camí per on pugui continuar admirant la sostenibilitat dels humans. ¿Encara que la Història del futur, a partir de la in/sepultura en «la blanquina gran mar», faci més pudor que la del passat? Encara que les ones de la badia de Pals siguin les mateixes de totes les costes de l’únic mar del món? Encara. Per això mateix".
Moltes són les coses que admiren,
i cap n’hi ha que admiri més que l’home.
Ell fins a més enllà de la blanquina
gran mar, amb el llebeig tempestuós
avança, travessant les aigües.
(Antígona. Sòfocles/Riba)