«A vegades sentia passar, fregant-li la cara, el bleix d’alguna cosa que respirava. Inaferrable, però viva i present, de seguida s’esvania i el deixava pensant si podia ser altra cosa que bellesa. Com quan quedava subjugat cada vegada que, després del tram de la Riera Grossa, contemplava l’Estany marisc des de la mota de la banda de Pals. Era com si del fons del mirall de l’aigua li tornessin la mirada uns ulls que el fascinaven i desapareixien deixant-li la sensació que la bellesa que pressentia quedaria oculta, sense que pogués esperar de contemplar-la mai.
O sentia el retret de no tenir els ulls de Josep Pla, quan miraven l’estany de dalt del Pedró estant, amb el Montgrí de fons, s’enduien la seva visió a casa i la descrivien amb paraules que afegien bellesa a la bellesa i, doncs, n’augmentaven el misteri. Era com si l’estany li preguntés: on són els ulls de mirada penetrant, capaços de travessar l’engrut amb què em cobreixen tantes mirades cegues o indiferents?
També li passava llegint llibres que el fascinaven i que, en veure’n la data de publicació, el portaven a lamentar-se de no haver-los descobert abans. Com he pogut viure sense haver llegit aquest llibre? Però pitjor era la conclusió que en treia: hi deu haver milions de llibres que mai ningú no ha llegit ni llegirà mai.
Un dia de començaments de maig de 2011 va sentir al noticiari que la ciutat d’Ugarit de Síria havia estat el centre de la rebel·lió popular que aquell any s’estenia per molts països àrabs. Llavors una glopada de memòria li va assaltar la consciència i va recordar quan en els anys de joventut havia après –i oblidat– els rudiments de la llengua ugarítica antiga, que li van permetre de llegir fragments de poemes narratius de bellesa inaferrable, la bellesa del que no deien, dels versos perduts per sempre. Perduts també ara de la seva memòria, però vius de bellesa oculta, pressentida».