Pàgines

dissabte, 2 d’abril de 2011

KABUKI / L'ATLÀNTIDA NUCLEARITZADA









Amics, arriben notícies a aquesta atlàntida bloguejant d’una nova incursió a L'Atlàntida [enfonsada] de Verdaguer, intrèpidament empresa per navegants de la Selva del Camp (Francesc Cerro, Fina Rius, Jordi Francesch), que l’han adaptada al teatre tradicional japonès «kabuki».

Verdaguer no és un clàssic, sinó el clàssic dels clàssics. Ho aguanta tot. Dóna per tot i més. No sols per dedicar-li places i carrers i coques del mossèn, sinó congressos internacionals i cases museu i Canigons 125 i una societat científica i astèrixs contra gals. Dóna per inspirar constants actualitzacions. Hi ha un Verdaguer per a cada nou tombant històric, com aquest de la catàstrofe nuclear del Japó, que el món mundialitzat fa veure que se n'escruixeix. 

Adaptar el mite de L’Atlàntida [enfonsada] a la narrativa kabuki, antiga, sempre renovada, és una intel·ligent maniobra d’oportunisme solidari cultural. Plantejar avui una atlàntida als contemporanis que contemplem el desastre del Japó com si no ens concernís (pobra gent!) és d’una gosadia extrema. Com la gosadia de Verdaguer d’escriure’n el poema a la manera de la narrativa èpica dels poemes grecs i llatins amb projeccions providencialistes de culpa i càstig.

Als orígens de totes les civilitzacions hi ha el mite de la civilització anterior, extingida en la pròpia superioritat. Diuen els argonautes d’aquesta nova expedició que:
“darrera de tota destrucció, sempre hi ha una voluntat imparable de resorgir de les cendres i aixecar de manera més forta i sòlida els ciments d'una nova societat que recollirà el millor de la tradició extingida per conduïr-la a una nova era". Entesos.