En el marc de Canigó a 125 veus a capella està bé que els versos centrals de Canigó, quan el cor de fades convida la de Lanós a cantar la tràgica història de Lampègia, siguin llegits avui per Enric Casasses des del balcó del Palau Moja a la Rambla de Barcelona.
És al punt que la fada de Mirmanda ha acabat la gran oda del passatge d’Anníbal pel Pirineu camí d'Itàlia i a continuació la de Fontargent conta l'enemistat entre dos estats, Espanya i França, tots dos formats a la mateixa serralada pirinenca entre dos mars, però enfrontats com els rius bessons Noguera i Garona, que tan bon punt neixen a "la immensa plana de Beret", se separen Noguera per Alós / tot joguimós,/ Garona per Aran / tot rondinant.
Aquí, al bell mig del poema, culmina la tensió ascensional de la primera meitat del poema, amb Gentil i Flordeneu ultralleugers, sobrevolant els cims pirinencs. Llavors la fada de Lanós obre la segona meitat, descensional, cantant el destí tràgic de Lampègia, princesa de l’Aquitània, que paga el crim d’estimar Abú Nezà i anuncia, així, com Flordeneu també pagarà el seu d’haver estimat Gentil. L’una i l’altra són "robadores de l’amor", que acaben robades pel robador que no poden sinó portar a morir.
Per què Casasses, amb els seus poders màgics, no ha fet sortir la marquesa al balcó del Palau Moja? Qui sap si la marquesa no estava ocupada a plorar el seu amor impossible, castigat com el de Lampègia i el de Flordeneu.
