Fins ara, a les 7 del vespre, sembla que ningú. O potser se’n recorda algú que puja a l’avió, s’envola cel amunt i acaba la visita a la ciutat que va saludar retraient-li el seu anticlericalisme agressiu d’antany. O s’ha actualitzat? Tant se val.
El 7 de novembre de 1893 Barcelona era la ciutat de les bombes. Aquest 7 de novembre de 2010 Barcelona és la ciutat dels somriures ambigus sobre la (im)moral estripada de Lulú. Al Liceu canten Lulú, d’Alban Berg, l’òpera més putanesca que mai s’hagi representat al Liceu, basada en La capsa de Pandora de Frank Wedekind, coterrani del visitant sense rialla i de somriure ambigu.
Aquella nit del 7 de novembre de 1893 el civilitzat poeta Joan Maragall tornava a casa després d’assistir al carnatge del Liceu i es va trobar el fillet que mamava al pit de la dida. L’escena li va inspirar un impromptu, Paternal, que s’ha de llegir. Si per res més no, per preguntar-se per què «l’infant innocent», un cop satisfet, es mira el pare, es mira la mare «i riu bàrbarament». És que un infant pot riure bàrbarament com Lulú?
Encara mai ningú no ha aclarit l’enigma del vers de Maragall. Quina és la barbàrie d’aquest riure d’infant estampit sobre un fons de Liceu ensangonat. La tragèdia col·lectiva, és l’infant qui la resol esclatant de riure per reclamar bàrbarament el seu dret a la vida i a la rialla?. Ho apunta Carles Riba.
Potser és el mateix dret de Lulú a viure i riure bàrbarament des del Gran Teatre del Liceu sobre la Barcelona estampida en la rialleta del visitant que s’envola deixant l’enigma de la seva blancor d'infant innocent. Veges l'extracte d'Art, poder i religió.
