L’olivera de casa ha llevat 11 quilos i mig d’olives. Quan les abastava, em venia al pensament la seva generositat. La seva feracitat, dit amb un mot més propi, però agressiu. S’assembla a «ferocitat». Pensava que hem fet ben poca cosa per ella i, en canvi, ella ens regala aquests milers d’olives grasses, sucoses. Fora d’una esporgada dels tanys inútils –«mamadors», sento que en diuen–, fora d’una ruixada contra el papau i del reg automàtic, no li hem tingut més deferències. Això sí, ens l’hem mirada molt. Hem buscat l’empatia, que diríem. La nevada de març ens feia patir, però, al contrari, li va anar bé. Tant, que m’ha descobert una altra meravella: la prodigiosa policromia de les olives. Vistes a l’arbre, unes són verdeloses, d'un verd apagat, altres negrenques, mats, sense cap gràcia, que fan pensar en aquelles masses de matèries fecals més o menys dures que formen com una bola petita. En canvi, quan les culls i les tens a la mà, t’adones que són llises i que tot l’arc del cel hi és pintat en minúscules taques, vetes, reflexos. Fregar-les, treure-ls la raspor i fer-les brillar, ha estat un plaer tàctil i visual nou. Són olives salines, ens tenia dit l’àvia Borrulla, Déu l’hagi. Ja ha fet un any. Poc que són per a fer oli. En canvi, en conserva sí, surten molt bones.
Acabada d'eixonar, l'olivera ha canviat de color i de posat. Ha perdut els tons foscos i ha agafat un color gris argentat, blavís, molt clar. Ahir la tramuntana l’escabellava sense miraments. En feia i desfeia la capçada, les branques s’estremien amb violència, sense cap gràcia, però amb joia de sentir-se ingràvides. Estrenaven l’alliberament del pes de les olives. Avui, sense el pes de les olives, el brancatge sembla exhaust, està immòbil, tots els tanys drets, verticals, girant trenta graus de tant en tant les fulles, per a exhibir la cara platejada.
Al jardí dels cinc arbres, les meves preferències varien segons el pas de l’any i l’estació del meu calendari íntim. El xiprer és tan solemne! Diuen que és per a moments de serenor i de transcendència. On són? Els pollancres serveixen perquè hi passi la brisa als vespres xafogosos d’estiu i les fulles facin aquella remor que només saben fer les fulles dels pollancres. L’albercoquer val per l'espectacle únic, quan s’omple d’albercocs de color d’albercoc en procés de maduració. Hi ha un altre arbre al jardí, que ha quedat sense nom i serveix per a penjar-hi l’hamaca i gronxar-s’hi.
L’olivera té la meva preferència més sostinguda. En alguns moments, pocs, no goso mirar-me-la, perquè em fa por de veure-hi la meva grisor. Habitualment, però, no sols la miro, la contemplo embadalit. Me n’agrada el nom, olea aeuropea. Me n’agrada la flor, hermafrodita. Me n’agraden les olives, totes. I, a més, l’amic cardiòleg Dr. Miquel Illa sosté que van tan bé per a les cardiopaties. Me n’agrada l’oli, sobretot cru, directe, damunt una llesca de pa torrat. Me n’agrada el que en diuen els escriptors. «L’olivera mallorquina» de Josep Pons i Gallarza, L’olivera d’Andreu Estarelles i Pascual.
M’agrada l’olivera del jardí dels cinc arbres, perquè, com que és jove, no té soca. Aquelles soques revellides i disforges d'olivera, que com més monstruoses són i més semblen cargolar-se de dolor, més desperten l’admiració de pintors i dibuixants. Günter Grass va venir a l’Empordà i es va endur el clixé de la paret seca i l’olivera revellida. L'olivera de casa és jove, tot just té un centenar d’anys, un tronc recte i llis, sense grumolls ni protuberàncies recargolades. Qui sap si un dia algú li demanarà, com Pons i Gallarza demana a la seva “Olivera mallorquina”, que li conti noves del temps d’enrera / que escrites veig en ta surenca soca.
