El destí d’una llengua amb llast i a vela
Les ones de Catalunya Ràdio van dur-me la notícia de la mort de Joan Triadú a Casserres, on érem en cerca de paratges «escrits» de Savassona i Guilleries. La mirada em va fugir a l’altra banda del Ter, cap a Collsacabra, on setmanes enrere, en la visita estival a Cantonigròs, havíem conversat tota la tarda, ell, la Pilar Vila-Abadal i jo. El tema gairebé únic fou el llibre d’ella Amb el pare i sense el pare, testimoni autobiogràfic singular, veu poderosa de dona que s’afirma entre les Memòries d’un segle d’or del seu marit i l”assaig biogràfic” del seu germà, Jordi, sobre el pare, Lluís Vila d’Abadal i el seu temps.
De sobte vaig sentir el nostre temps alenar en els “Espais Escrits” de Collsacabra, Tavertet, Fussimanya, Casserres, Savassona, Sau. El mateix vent que l’endemà i l’endemà passat i l’altre alenava a l’illa de Formentera sobre l’expedició de la Societat Verdaguer i la Societat Catalana de Llengua i Literatura, hostes del Consell Insular. Era un vent que s’enduia la mancança de Joan Triadú i estenia «el segle d’or» que ens ha llegat de llengua, literatura i convenciment que la poesia activa la vida, tant de les persones com dels pobles.
A Formentera, la Pitiüsa menor, als aires on el pi vola amb la savina, escoltant Sònia Cardona, Bernat Joan, Santiago Colomar, Roser Marí, Francesc Lleal, Esperança Marí, Damià Pons, sentíem alenar el vent dels “Espais Escrits” de les Pitiüses en els versos de Marià Villangómez, d’Eivissa, la Pitiüsa major. El seu sonet «Als poetes catalans amics» és una de les 100 poesies catalanes que cal conèixer, l’última antologia de Triadú, que conté el seu testament d’«exigent en poesia».
És així com a Formentera, a l’illa extrema, en aquests primers dies d’octubre de la fi de la primera dècada del segle XXI, sentíem acomplir-se el destí d’una llengua amb llast i a vela.
Darrera de les naus, com una estela
que el temps no esborra, com un solc obert
a la sement més noble, fou complert
el destí d’una llengua amb llast i a vela.
