Enterrat a Cantonigròs, Joan Triadú es perpetuarà com un far de llum des del cor del Collsacabra, aquesta terra d’Osona on conflueixen la Plana de Vic, les Guilleries i la Garrotxa. Una terra que ha immortalitzat en el llibre El Collsacabra, on descriu el seu Itinerari espiritual (1957). Un itinerari de diverses etapes que passarien totes per Cantonigròs.
De fet Cantonigròs fou per a Triadú el lloc vital, existencial, des que hi arribà el 1943 fins al mateix estiu d’aquest 2010. Fou aquí que, instal·lat a la Fonda de Ca la Filomena, va passar un any i mig de convalescència i va refer-se de la tuberculosi, la maleïda malaltia de la postguerra. Aquí l’any 1944 va crear el Concurs Literari de Cantonigròs, emparat per la parròquia i el bisbat de Vic, quan la persecució franquista asfixiava la cultura catalana. Un concurs que anà evolucionant al llarg de vint-i-cinc anys i convertí Cantonigròs en un dels llocs més destacats del mapa literari català fins a 1968.
Aquí va establir les bases del seu activisme cultural i una densa xarxa de relacions amb intel·lectuals osonencs: els poetes del Seminari de Vic, d’Antoni Pous i Segimon Serrallonga a Josep Grau; el grup d’Inquietud, d’Armand Quintana a Miquel Martí i Pol, de Maria Àngels Anglada a Joan Sunyol i Anicet Altés. Les Festes Populars Pompeu Fabra, esteses a tots els territoris de la llengua, van néixer del Concurs de Cantonigròs. Moltes activitats d’Òmnium Cultural i de la Junta d’Ensenyament del Català varen tenir les primeres proves de foc a Cantonigròs.
Nascut a Ribes de Freser i arrelat al Ripollès en la infantesa, Joan Triadú va fer a Vic «el meu primer contacte amb l’ensenyament» a l’acadèmia del seu parent, el senyor Bertran i Sorribas, que «es va casar a Vic i va posar-hi una acadèmia, al carrer de la Fussina. Aquella acadèmia va ser el meu primer contacte amb l’ensenyament», escriu a les Memòries d’un segle d’or(2008). També a Vic, al col·legi de sant Miquel, va figurar com a professor, per a deixar-hi el títol oficial de llicenciat als professors que no en tenien.
A Vic Joan Triadú acompliria la seva vocació d’ensenyar. Va començar de «mestre adolescent» a Granollers durant la guerra civil i va fer moltes classes de llengua i de literatura catalanes a moltes institucions fins a crear la pròpia, l’Escola Tau, on va aplicar els seus programes inspirats en la millor tradició pedagògica catalana. Per això es definia mestre professionalment i vocacionalment i confessava que l’activitat que li agradava més era fer classes.
També apuntava a ensenyar a la Universitat, on va estudiar filologia clàssica, però la universitat de l’època el va rebutjar. En canvi, la Universitat de Liverpool el va acollir dos anys com a professor lector de català. I fou justament a la Universitat de Vic, acabada de formar-se, que el vàrem convidar a impartir les que serien les seves primeres i últimes classes de professor universitari. Per això a les Memòries d'un sgle d'or s’hi refereix dient «em van nomenar professor associat de la Universitat de Vic, d’una universitat que estimo més que la pròpia». La UVic va acollir l’homenatge que en complir 80 anys li retíem a la Biblioteca que porta el seu nom una colla d’amics, encapçalats per Jordi Pujol i l’alcalde de Vic Jacint Codina.
Aquí, a Vic, Triadú va crear els lligams més fondos, quan es va casar amb Pilar Vila- Abadal i Vilaplana, i junts, amb els fills i els néts varen fer de Cantonigròs més que el lloc de la segona residència, el lloc vital on connectar amb les arrels de can Fidel, una caseta d’obrers a Ribes de Freser, d’on vénen els Triadú, i les arrels del Cavaller de Vidrà, el casal d’on provenen els Vila-Abadal.
L’agost passat vaig fer la visita estival de cada any a en Joan i la Pilar a Cantonigròs. La llarga conversa va versar ¬ ¬sobre llibres. L’últim d’ell,del 2009, Textos i Pretextos de Pedagogia 1938-2008, que completa la seva obra de memorialista, i l’únic d’ella, de 2010, Amb el pare i sense el pare, breu recull de cent pàgines centrat en el pare, Lluís Vila i d’Abadal, al qual el fill Jordi dedicà l’estudi biogràfic Lluís Vila Abadal i el seu temps. La conclusió que en trèiem és que el temps històric sovint no coincideix amb el temps existencial, com l’espai de vida no coincideix pas sempre amb el de residència.
No vaig poder assistir a l’enterrament de Joan Triadú a Cantonigròs, al cor del Collsacabra. Tant se val. Sento la llum i l’escalfor del far que hi crema perenne.
(Publicat a El 9 Nou, 08.10.2010)
