De Begur a Romanyà de la Selva
passant per Serinyà i Besalú,
per Fontclara i Bell-lloc d'Aro.
Amb les cues de calor d'aquest tardoestiu han vingut carreres d'activitat social en quatre temps. Ni dos ni tres, sinó quatre temps, com escau a tota construcció –no pas qualsevol– que aspiri a millorar la consistència d'un tripartit, un independentisme triàdic, una divinitat trina o una columna periodística de dialèctica primària del sí/no/sí i no.
El primer temps és a Begur, sopant de llobarro al forn a la taula de cals Terricabras amb Júlia i Clara, evocant fades i coralers, episodis que ens han canviat la vida (o les vides?), abduccions catòliques com la de Raimon Panikkar a Tavertet i invocant el Tot és ara i res de Joan Vinyoli, dit no fa gaire amb veu transtemporal per Mercè Managuerra a la presentació de la vida i obra del poeta, La bastida dels somnis, de Pep Solà. Poesia de l'altra banda enfront del quequeig d'aquesta. No l'instant que dura, no l'anticipació del futur, sinó l'instant que fon la successió dels instants. Triomf de l'ara sobre el mai i el sempre.
Segon temps a Serinyà, ran dels humans prehumans, quan els caçadors recol·lectors entraven en el que encara era el futur. Reunió del Consell de Govern de la 5ena Secció de l'IEC a casa de J Gonzàlez Agàpito, amb JM Casasús i JM Panareda, continuada a la taula del dinar d'anedó a Besalú, davant del pont, sota un nesprer i la mirada del Mont. Les coves prehistòriques arran del Serinyadell i el pont de la vila comtal de Besalú sobre el Fluvià ens han conduït a l'actualitat frustrant, presidida per principis anticipatoris del nou passat glacial que ens amenaça i ens expulsa a l'extemporani.
El terç temps és a Fontclara, de visita dinar a ca la Teia/Miquel Desclot –amb Clara i Eloi in absentia– i en llarga conversa postprandial, que diria l'exquisit, sota la morera del jardí. Ens obsequien amb canelons de verdures de llepar-s'hi els dits i amb el quadern de "variacions noves", on llegeixo un vers del poeta escocès Stewart Conn, que diu que sabem més coses en entrar en el que és encara el futur. Efímera condició dels humans! Quan entrarem "en el que és encara el futur"?
El temps quart clou el quadrat a Bell-lloc d'Aro, al convit d'arròs a la cassola de Montse Félez i Mariano Ferrer, del Mas Ribes, amb els comensals de Noves Bases de Manresa, constrets per l'actualitat a endevinar el futur de l'aspiració a la independència, indissolublement lligada al passat del nostre futur. La meva aportació és la regla de tres simple que fa: l'autonomia és a la independència el que el franquisme era a la democràcia. Oh l'entrada en el que és encara el futur! Fins quan? A les postres de recuit amb figues Pere Lluís Font gira el simposi platònic cap a la consideració de la consciència i l'autoconsciència, el dret i el deure, la compassió, l'animalisme i l'humanisme. Oh el poder d'auscultació dels qui saben escoltar a l'altra banda de la porta!
De tornada a casa per Romanyà de la Selva passem davant del cementiri i ens aturem a saludar Mercè Rodoreda, que hi reposa ran del quadrilàter dels alts xiprers, més amunt dels quatre temps del pentagrama de l'escriptura.
