divendres, 10 de setembre de 2010

POCQUETENTENC












Els humans, si és que volen sentir-se satisfets amb el seu destí, tenen cada dia l’avinentesa de meditar sobre la inestabilitat de les coses terrenals, encara que no cada dia puguin estacar els gossos amb llonganisses.
Doncs, per estranyes marrades, un jove marxant alemany va aconseguir, a Amsterdam, de trobar la veritat en l’error i reconèixer-la. Arribat en aquella gran i rica ciutat mercantil, plena de magnífiques cases, marineres embarcacions i atrafegats ciutadans, li va cridar l’atenció un casal tan gran i bonic com no n’havia vist cap en tota la seva caminada de Tuttlingen fins a Amsterdam.

Molta estona va contemplar amb admiració aquell edifici preciós, les sis xemeneies de la teulada, els bonics ràfecs i els finestrals, més grossos que la porta de casa seva, la casa paterna. Fins que no es va poder aguantar més i es va adreçar a un vianant que passava. «Bon amic», li va dir, «no em podríeu pas informar de com es diu el senyor amo d’aquesta meravellosa casa amb flors a les finestres, plenes de tulipes, àsters i violers?».

Però l’home, que devia tenir algun afer més important i per desgràcia sabia tant d’ alemany com d’holandès sabia qui li parlava, o sigui gens, va tallar-lo remugant: «Pocquetentenc!» (
Kannitverstan), sense ni tan sols parar-se ni parar de rondinar. Era un mot en holandès o, mirat de prop, eren dos o tres mots que en alemany volen dir: no us puc entendre. Però el pobre foraster va creure que era el nom de l’home per qui preguntava. «Deu ser un home molt i molt ric, aquest senyor Pocquetentenc“, pensava, mentre continuava el seu camí.
Passant de carreró en carreró va arribar a la badia del port que es diu «het Y» o en alemany l’ípsilon. Les barques es tocaven l’una amb l’altra i els màstils amb els màstils – i no sabia pas d’entrada com podria amb els seus dos únics ulls abastar de veure i considerar totes aquelles curiositats. Fins que de cop va cridar-li l’atenció un gran vaixell que acabava d’arribar de les Índies Orientals i justament l’estaven descarregant.

Ja tenien afilerades en terra moltes caixes i bales de mercaderies. I no paraven de treure’n més, fent rodar bocois plens de sucre i de cafè, plens d’arròs i de pebre. Quan feia llarga estona que s’ho mirava, a la fi va preguntar a un que portava una caixa a l’esquena, com es deia, doncs, l’home sortós a qui el mar portava tot aquell bé de Déu de mercaderia. «Pocquetentenc», li va fer aquell de resposta.

Llavors va pensar: «Ah! Ah!, qui ho diria? No és cap miracle que, qui el mar li porta en terra semblants riqueses, tingui semblants cases al món i semblants tulipes a les finestres en testos daurats». I se’n va entornar fent-se amb si mateix una meditació ben trista sobre el fet que en aquest món ell no era sinó un pobre diable entre molta gent rica.

Però justament quan pensava «Si un dia jo pogués tenir tot el que té el senyor Pocquetentenc!», va arribar a una cantonada i va veure el seguici d’un gran enterrament. Quatre cavalls negres engalanats tiraven una carrossa mortuòria igualment negra, lentament i trista, com si sapiguessin que portaven un difunt al seu repòs. Una llarga corrua d’amics i coneguts del mort seguien la carrossa de dos en dos en negres abrics i en silenci. Lluny sonava una campaneta solitària.

Llavors el nostre foraster va ser afectat d’aquell sentiment de tristor, que cap bona persona deixa de sentir quan veu un difunt. Es va quedar dret, amb posat devot, el barret a les mans, fins que tothom va haver passat. Llavors es va posar al costat de l’home que tancava el seguici –el qual justament estava calculant en silenci quant guanyaria amb el seu cotó, si el quintar s’apujava de deu florins–, l’agafà per l’abric suaument i, bo i demanant-li disculpes ingènuament, li digué:
«Devia haver sigut un molt bon amic vostre, aquest home per qui toquen les campanes, si vós l’acompanyeu tan afligit i pensarós, oi?» - «Pocquetentenc!», va ser la resposta. Llavors al nostre home de Tuttlingen li van caure dels ulls dues grosses llàgrimes i va sentir de sobte un gran pes al cor i després un gran alleujament.

«Pobre Pocquetentenc!», va exclamar, «què et queda ara de tota la teva riquesa? El mateix que un dia vaig rebre jo de la meva pobresa: una mortalla i un llençol, i de totes les teves belles flors, potser un sol brot de romaní o de ruda damunt el pit glaçat!­».

Amb aquests pensaments va acompanyar el cadàver, com un parent més, fins al sepulcre, veié com el suposat senyor Pocquetentenc baixava al seu lloc de repòs i aquella prèdica en holandès, sense entendre’n ni un mot, el va emocionar més que moltes en alemany, sentides sense atenció. 

En acabat, amb el cor alleugerit, va anar-se’n amb els altres i en un hostal on entenien alemany va menjar-se amb bona gana un tros de formatge de Limburg – i quan en endavant li tornava a passar pel cap que al món hi havia tanta gent rica i ell era tan pobre, llavors pensava en el senyor Pocquetentenc d’Amsterdam, en la seva gran casa, en el seu ric vaixell i en la seva estreta fossa al cementiri.

A Johann Peter Hebel 1760-1826, en el 150è aniversari del seu naixement.