dilluns, 2 d’agost de 2010

LA HUMANITAT HUMANA

La novetat del programa de la festa major era la substitució de les sardanes de després de la missa, que cantaven els músics mateixos de la cobla, per una sessió de jazz. Expectació. Una noia de pamet amable i veu de cantant de coral universitària, intentava de cantar en anglès americà estripat cançons de repertori presumptament jazzístic. L’acompanyaven un saxo, un verra i un o una bateria enllaunada que sonava invisible ex machina megafònica. Des del racó d’ombra que fa l’església tocant la fonda, actuaven davant de vint-i-set oients adults entaulats que aplaudíem amb circumspecte convenciment, mentre catorze mainades jugaven entre les taules i un home amb cara de foraster convidat reclamava en català que “al menos cantessin en espanyol!”. Bufet obert d’olives, avellanes i patates de xurrer. Begudes de pagament.
Aquest migdia de finals de juliol de 2010 la performança d’un tercet autòcton de jazz a la plaça d’un poble de l’Empordanet, altrament convertida a l’hora de dinar i de sopar en menjadora/comedero de comensals suats en cerca de tipisme a bon preu de càtering, ha constituït una experiència d’estiu tan forta que portava a pensar pel cap baix en el futur de la humanitat humana universal, començant pel futur de la humanitat humana local.
Les ganes d’entreveure «què en sortirà de tot això», que deia Vicens Vives a Josep Pla, són imparables.
«En resum, com ja us vaig dir, l’embolic del s. XV és exactament l’embolic del s. XX. Però, ara, és ben difícil dir què en sortirà de tot això».
I de l’embolic del s. XXI, què diríeu que èn sortirà, Vicens, a més de dir que és exactament l’embolic del s. XX i que el del XV?