(NO) ME'N RECORDO

S’havia proposat de jugar al joc del me’n recordo de Joe Brainard, però no sabia jugar-hi. Només aconseguia de recordar elements inaferrables. Furgava i furgava en el magma dels records, sentia bategar-hi la memòria, sense que n’emergís cap forma. Li deien «agafa una foto a l’atzar i espera. Veuràs com de les imatges els records emanen com ectoplasmes. O pensa en esdeveniments grandiosos. La teva inconversió. No la caiguda del cavall, que dius, sinó la muntada. On eres, amb qui, a quina hora? Pensa en la desconeguda de l’aeroport que encara et fa sentir culpable d’haver-la poguda estimar. En recordes el color del reflex dels ulls de què tant parles? Vares sentir o no la destinació del seu vol que te’n va separar per sempre?».
El joc del me’n recordo se li girava en joc del no me’n recordo. Recordava les obvietats. Volia recordar el que no recordava: «Qui és aquest que era jo en una foto datada un dia de juliol de fa cinquanta anys? Devia fer calor com avui i érem sota uns arbres d’ombra espessa. Reconec a la foto els qui m’envolten. M’hi reconec jo mateix, però no recordo el jo que era jo. Veig la plaça del jardí clos, l’hortus conclusus del paradís avui urbanitzat, sense brollador. M’enlluernen flaixos que no em deixen identificar qui és aquell que era jo. Sóc un altre sense deixar de ser el mateix? Identitat discontínua. Oclusió de la memòria».
Sense fotografies recordava l’aventura de refugiat al ventre de la mare un dia de juliol d’abans de néixer, però no aconseguia de recordar qui era aquell que era ell o era jo a la foto del juliol de fa cinquanta anys. «Sento –deia– que les aigües de l’oblit remouen residus no reciclats d’innocència vestigial. Sento l’atracció entre el juliol primordial i l’altre. Sí, devia ser jo, però un jo altre. O un altre jo».
Llavors es preguntava: «Qui em separa del meu passat? Qui ens allunya del passat existencial». Llegia Kundera: ens en separen dues forces, la de l’oblit que esborra, la de la memòria que transforma. I es deia: «apostaré per la força de la memòria que no recorda, però tampoc no esborra. Transforma. Així no em separarà del passat d’aquell juliol que jo encara no hi sóc ni de l'altre juliol que jo no sóc jo».