dilluns, 24 de maig de 2010

RETROBAMENT INESPERAT











Un jove minaire de Falun, a Suècia, ja fa cinquanta anys o més, abraçava la seva bonica promesa dient-li: «Per santa Llúcia el nostre amor serà beneït per la mà del capellà. Llavors serem marit i muller i ens farem una casa per a nosaltres dos». «I pau i amor hi habitaran», digué la bonica promesa amb un somriure franc, «perquè tu per mi ets l’únic i el tot, i sense tu m’estimaria més estar enterrada al clot que enlloc més». Però abans de santa Llúcia, quan a missa el capellà va fer la segona amonestació: «si algú sap un impediment per què aquestes persones no puguin contreure matrimoni», es va presentar la mort. Perquè, l’endemà al dematí, quan el noi va passar per davant de casa de la noia tot vestit de negre (els minaires porten sempre la mortalla posada), prou que encara li va trucar a la finestra i li va dir el bon dia, però no pas la bona nit. Mai més el miner no va tornar de la mina i ella prou que va passar tot aquell dematí brodant-li un mocador de coll amb sanefa vermella per al dia del casament, però en veure que no tornava, a la fi el va deixar estar i va plorar molt per ell i no el va oblidar mai. Mentrestant a Portugal un terratrèmol va arrasar Lisboa i es va acabar la Guerra dels Set Anys i es va morir l’emperador Francesc Ier i van suprimir l’ordre dels Jesuïtes i van dividir Polònia i es va morir l’emperadriu Maria Terèsia i el regent de Dinamarca Struensee va ser executat, Amèrica va ser independent i les potències aliades de França i Espanya no varen poder conquerir Gibraltar. Els turcs van tancar el general Stein a la Cova del comte Veterani a Hongria i l’emperador Josef també es va morir. El rei Gustau de Suècia va conquerir Finlàndia als russos i va començar la Revolució Francesa i va venir la llarga guerra i l’emperador Leopold II també va baixar a la tomba. Napoleó va conquerir Prússia i els anglesos van bombardejar Copenhagen i la gent de pagès anaven sembrant i segant. El moliner molinava i els ferrers mallaven i els miners cavaven les vetes de metall als fondos obradors soterranis. Però quan els miners de Falun, cap al juny de 1809, un xic abans o un xic després de sant Joan, volien excavar una galeria entre dos pous, ben bé tres centes canes sota terra, d’entre la runa i les substàncies húmiques de l’hulla van treure’n el cadàver d’un jove, cobert de vitrinita, que es conservava incorrupte i inalterat; de tal manera que es podien reconèixer ben bé els trets de la seva cara i la seva edat, com si fes una hora que s’hagués mort o que s’hagués adormit a la feina. Quan el varen treure fora de la mina, feia temps que pare i mare, amics i coneguts eren morts. Ningú no podia reconèixer el jove dorment ni donar raó de la seva desgràcia, fins que un dia va arribar la promesa estada d’aquell miner que un dia se n’havia anat a la feina i no n’havia tornat mai. Vella, arrugada i repenjant-se en una crossa, tan bon punt hi va arribar, va reconèixer el seu promès. I amb afecte amorós més que no amb pena va abraçar aquell cos estimat i, després de refer-se de la intensa i llarga emoció , «és el meu promès», va dir. «L’he plorat cinquanta anys i ara nostre Senyor me’l deixa tornar a veure, abans que arribi la meva fi. Vuit dies abans de casar-nos va baixar sota terra i mai més no en va sortir». Llavors tots els presents van emocionar-se de pena i de plor, en veure la núvia d’antany ara marcida, arrugada i sense forces, i veure com el nuvi, encara en plena bellesa juvenil després de cinquanta anys, encara encenia altra vegada en el pit d’ella la flama de l’amor de joventut; però ell no obria pas la boca amb un somriure ni els ulls amb una mirada de reconeixement; i ella a la fi va deixar que la gent de la mina el portessin al seu casinyot, com si fos l’única a qui pertanyia i a qui pertocava un dret sobre ell fins que el seu sepulcre estigués a punt al cementiri d’arran de l’església. L’endemà, quan el sepulcre estigué a punt a la sagrera i els miners van anar a buscar-lo, ella, traient d’una capseta el mocador de seda negra amb sanefa vermella, li va posar al coll i el va acompanyar mudada amb el vestit dels diumenges, com si anés a casar-se i no pas a enterrar-lo. Llavors, quan al cementiri van treure’l del taüt i el van posar a la tomba, va dir: «dorm, dorm al llit de nuvis encara un dia o alguns dies més i que el temps no se’t faci llarg. Ja no em queda gaire res més a fer i aviat vindré i aviat tornarà a ser dia. El que la terra ha retornat un cop, no ho retindrà pas un altre cop», va dir, girant la mirada al seu entorn, i se’n va anar.

(Johan Peter Hebel 1760-1826. Fa, doncs, 250 anys del seu naixement, el 10 de maig)
Per a Ernst Bloch, Retrobament inesperat és la història d'amor més bella del món.