N'HI HA QUE VESSEN

–N’hi ha que sempre vessen– ha dit la Mercè Lireta, per referir-se a un que ha xerrat més del que era pertinent sobre una història del poble. La Mercè és de can Liret i porta a pasturar vuitanta ovelles grasses i llanudes que devoren l’herbam d’aquesta primavera tan generosament ufanosa. S’ha parat en un tombant del camí i l’hem feta petar una estona, mentre el gos mantenia la disciplina del ramat.
L’expressió m’era desconeguda. En canvi, «vessar-la», per dir que algú comet un error, m’és molt familiar: amb la consulta sobre la Diagonal de Barcelona l’ajuntament l’ha vessada. Per cert, què es vessa, quan “la” vessem? Així, en femení. I què peta, quan la fem petar una estona?
I tant, Mercè. N'hi ha que la vessen i n'hi ha que vessen. Aquí i arreu. Perquè no li vagin les coses com ell voldria, ningú no té dret a deixar escapar bilis sobre la institució on ha treballat fins ara. Què n’han de pensar els seus companys que hi continuen? El ressentiment no és pas la millor font d’inspiració a l’hora de fer declaracions. En els temps que corren, vessar pel cantó del descrèdit dels qui han cregut en tu i no han pas deixat de creure-hi, encara que no puguin continuar oferint-te un lloc entre ells, pot tenir efecte bumerang i vessar sobre tu mateix.
Avui que és l’aniversari del reconeixement legal de la Universitat de Vic el 21 de maig de 1997 la sentència de la Mercè Lireta m’ha semblat intencionada, còmplice. Com si ella també hagués llegit les opinions vessades que jo havia llegit i, com si sapigués que em feien mal, me’n volgués aconsolar amb una sentència d’aquestes que curen les ferides. Sí, Mercè, n’hi ha que sempre vessen.
Però encara m’ho ha semblat més, d’intencionada, quan he recuperat la lectura pendent del suplement de Cultura del diari Avui d'ahir (20.05.10). M’havien assenyalat unes notes crítiques de Sam Abrams sobre la celebració dels Anys Maragall, 2010 i 2011, acusada d’historicista. I s’esqueia que acabava de llegir l’assaig La consciència de la continuïtat, on Milan Kundera exposa com la nostra consciència de la continuïtat és tan forta que intervé necessàriament en la percepció de cada obra d’art. A mi també m’ho sembla: el valor estètic de la poesia de Maragall, com el valor ètic de la seva posició política, només se’ns fan plenament perceptibles en el context de l’evolució històrica. Sense la consciència de continuïtat, sense context, ni La vaca cega ni L’església cremada no ens causarien l’emoció que ens causen. O l’historicisme és una altra cosa? Seria un d’aquests conceptes que vessen?