dimecres, 19 de maig de 2010

ON ÉS L'ATLÀNTIDA?

Poesia i Ciència coincideixen en una cosa, fan preguntes. La Ciència troba moltes respostes, és la seva feina, però les bones respostes científiques són les que fan noves preguntes. La Poesia, en canvi, que fa preguntes sempre, a vegades fa preguntes que són la millor resposta.

I què passa si Ciència i Poesia celebren un encontre sobre L’Atlàntida: de Plató a la Ciència actual passant per Verdaguer? Doncs, passa que és una passada. Mentre el geocientífic Daniel Garcia-Castellanos, de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera, estableix l’evolució dels mars i els continents de la Terra en milions d’anys, mentre sospesa les hipòtesis sobre el fons marí d’Espartel o l’illa de Gutscher i quan descriu la formació del Mediterrani per efectes del vessament de l’oceà atlàntic a través de Gibraltar, el Poeta replica: l’Estret de Gibraltar s’eixampla i la mar Interior hi deixa escolar més de pressa ses aigües, deixant veure noves illes i terres. Desvetllament de Grècia.

On és l’Atlàntida? La Ciència no la troba. Plató sabia on era, però per sentir-ho a dir als egipcis que ho havien sentit a dir als hebreus que ho sabien dels babilonis. Devia ser una llegenda urbana que circulava pels ports grecs, fenicis, egipcis, libis, ibèrics, de la Mediterrània. Els herois de la circumnavegació de la Terra confirmaven que era L’Atlàntida enfonsada.

Francis Bacon la trobà en la utopia filosòficocientífica de La Nova Atlàntida, una socientat governada pel Coneixement. Verdaguer la veié en somnis com un paradís, on ell hauria volgut viure en la innocència dels orígens. Ayn Rand la va posar al fons de la gesta heroica del Capitalisme del segle XX, a La rebel·lió d’Atlas. Els industrials del cinema busquen L’Atlàntida perduda a l’espai entre les galàxies.

L’Atlàntida no és res més que una pregunta que reneix de totes les respostes de la Ciència. L’Atlàntida és un poema que encara fa preguntes que ningú no respon, com ara per què el poeta va incloure-hi a última hora el Cant VII Cor d'illes gregues.
Mare dels déus, oh Grècia!, tu dormies,
com Venus per les ones bressolada,
aquella nit terrible, i res senties
del tro i eixordadores harmonies
amb què fóra l’Atlàntida enfonsada.

L’Atlàntida existeix enfonsada en el mite del continent dels Atlants, no trobat en l’oceà del seu nom. Existeix enfonsada amb el Jardí de les Hespèrides, on mai ningú no ha tingut accés després que l’abandonà la reina Hesperis. L’Atlàntida, si et preguntes on és? i t’escoltes molt endins, no m’estranyaria que et respongués amb una nova pregunta: i tu, en quin mite dels orígens trobes les preguntes pertinents sobre la teva atlàntida?

VERDAGUER 2010. Quinzena Literària del 14 al 23 de maig. Folgueroles