dijous, 3 de juny de 2010

ESCRIURE, ÉS VIURE?

-Vostè, doncs, escrivia. Així, escrivia. Vostè ha declarat que entre dos i tres quarts de tres de la matinada, quan li va semblar sentir la veu de l’acusat, es trobava al seu estudi. I que escrivia. Ens vol explicar, si és tan amable, què vol dir, quan diu «escrivia»? I també, què vol dir quan diu que per vostè escriure és viure?
- Sí, escrivia. No em sembla pas una activitat insòlita. No té res d’extraordinari. Escrivia, intransitiu. Sóc gent que llegeix, somia, bada, dorm. Si hagués dit «dormia», hauria semblat més versemblant, però no pas més gramatical. Escrivia, en efecte, quan vaig sentir la veu familiar, fora de context. Per això em va costar de reconèixer.
- Està entès, vostè escriu. Per vostè escriure és viure, és el seu ofici. Vostè és, doncs, escriptor?
- Això ja no ho sé. Beure no és cap ofici i bé hi ha bevedors. Hi ha molta gent que escriu, però no pas tants escriptors. Escriure és viure, viure més, viure diferent. Viure dues vegades. Quan vaig sentir la veu de l’acusat, justament escrivia que el narrador vivia esbalaït de sentir la veu coneguda que no havia sentit mai a casa abans. Era una vivència nova que el narrador em traspassava. 
Escriure és viure.(Després d'escriure una carta a un amic escriptor que no escriu).