dimecres, 10 de febrer de 2010

LA LLEBRE I LA LLEBRADA


La llebre
Agafeu el meu cosí, per exemple:
temorec, nyicris, tancat a la gàbia
vinga a fer fills i fills per fer estofats.
Jo sóc àgil, rabent, jo sóc veloç,
sempre defora, en llibertat, selvàtica,
i abans d’acabar un dia a la paella
faig per manera que vingui la gana.
De mi ha pres el seu nom el llebrer,
del meu cosí es deriva conillera…
Ningú ho diria, oi?, que som parents.

El poema és del poeta italià Antonello Borra, autor del llibre Alfabestiario, que posa al dia el vell gènere poètic basat en la promiscuïtat d’animals i humans.

De petits jugàvem a l’acuit-i-amagar cantant una cançó encara més «llebrista» que la llebre del poema. La llebre era caçadora de conills: «Conillets, conillets a amagar / que la llebre és caçar. / Caça de nits i de dies, / cala foc a les masies, / cala foc al forn, / quantes hores són? / Conillets, conillets / esteu ben amagadets?»

Pel que fa a derivats, certament que són més nobles els de la llebre. Tant «llebrer» com «llebrenc» o «llebrí», que Coromines reclama al diccionari per al «ca especialitzat a agafar la llebre», són derivats més senyors que «conillera», sigui la gàbia o el conillar, sigui el cau del conill de bosc. Per no parlar de l’adjectiu aplicat a la dona que té molts fills o dels diminutius i pseudoderivats! Mentre que "conill" vol dir nu i té translacions com la que tothom sap, però els diccionaris no registren, la llebre té els lepòrids i el llavi leporí.

Una vegada en una vila del Tirol, en una casa de Zimmer frei, regentada per una parella jove, hi havia a l’entrada un cotxet de criatura, aparcat, sense que veiéssim ni sentíssim cap criatura enlloc. Ho vàrem comentar i la dona, feta un devessall de llàgrimes, va respondre que tenien el nen a l’hospital. Havia nascut amb llavi leporí, llavi fes, que diem. Encara no feia una setmana que ens acabava d’explicar tot el que es pot saber de llavi leporí un metge alemany que tenia un maset a prop de casa a Sant Feliu de Boada. Era un especialista en cirurgia facial i disposava de la millor col·lecció del món –deia– de casos de llavi leporí. L’havia heretada del pare i de l’avi. En tornar de vacances al cap d’uns dies i començar el curs següent, va venir a estudiar per mestra una noia de llavi fes que començava la sèrie d’operacions que li havien d’afegir la fenedura del paladar i la geniva, causant de la malformació.

Ara, deixem-nos d'històries, el millor derivat de la llebre és la llebrada.

(A Angelina i Joan Viladevall de Torroella en espera de la llebrada de diumenge i amb el permís d’Antonello Borra)