a la llebre ma cosina
amb tant córrer i tant saltar?
Tard o d’hora acabarà
a la cassola, igual que jo.
Pitjor encara acabarà,
si una bèstia l’heu viva.
I quina vida és aquesta,
sempre a fora, faci fred
faci calor, a la intempèrie,
si s’està tan i tan bé
aquí dins tots ben juntets!
Què hi ha de més bonic
Que una família unida?
Les prediccions del conill són acomplides: la llebre ha acabat avui a la cassola de can Viladevall de Torroella. Val a dir que amb tota la dignitat que fa al cas i no de forma feroç, devorada viva per una salvatgina, com li augurava el conill, amb un mal reprimit somriure.De fet, com que la “c” ve abans que la “l” a l’Alfabestiari, és el conill el primer a requerir la llebre, la qual, en sentir-se provocada, es despatxa sense contemplacions i es defensa atacant.
Diu que hi ha escriptors llebre i escriptors conill. Els primers escriuen en llibertat, els altres engabiats. Tots fan la mateixa fi a la taula del consum, però els uns abans intenten de fer venir gana als lectors, com fa la llebre. Els altres s’entesten a reproduir-se. S’ha de triar, ho saben prou. L’escriptor no pot tenir dues pagues alhora, l’originalitat i l’èxit.
Vés a saber quants lectors que poden ser llebre es descobreixen conills.
