divendres, 5 de febrer de 2010

HA NASCUT EL MONZONISME



La Marató Monzó de cinc sessions acadèmiques a la Universitat Pompeu Fabra i l’Exposició Monzó. Tot és mentida al Centre d’Arts Santa Mònica bé poden marcar la data de naixement o la presentació en societat del monzonisme. En les dues vessants: l’erudició o estudi de la seva obra i el culte o seguiment fervorós dels seus scripta et relicta.

Pocs escriptors aconsegueixen posar el sufix –isme al cognom. Més pocs ho aconsegueixen en vida. De catalans tenim consolidats el lul·lisme i el verdaguerisme. D’altres, com el maragallisme, avui demanen aclariments. Alguns com el ribianisme, el planisme, el vinyolisme o el pedrolisme estan en construcció. El martipolisme, molt present en vida del poeta, s’ha estancat.

De fet no és només qüestió d’acumular erudició o cercles de lectors devots. També hi fa molt la capacitat del cognom a sufixar-se. L’espriuisme o el rodoredisme, posem per cas, ho tenen difícil, com tants i tants. Costa d’imaginar que algun dia prosperi el focisme o el perequartisme o el victorcatalanisme, tot i que hagin generat prou erudició i devoció. El mateix passa amb coeatanis de Monzó. Els estudis i els fans de Joan Margarit o de Jaume Cabré o de Maria Barbal no és pas previsible que generin el margaritisme ni el cabrisme o cabrerisme ni el barbalisme.

Altrament els cognoms toleren més bé el sufix -à-ana, espriuà espriuana, foixià foixiana, rodoredià rodorediana. Monzó temps ha que tenia monzonians i monzonianes (lectors i lectores), estil monzonià, narrativa monzoniana, posats monzonians. És el seu privilegi. Ara, a més a més, té monzonisme i monzonistes. És el seu privilegi, el llur. I el nostre.