dijous, 21 de gener de 2010

L'ASTÚCIA DE L'ARQUER


A Miquel Desclot que m’envia “un parell de poemes d’aquests últims temps” i em demana “ves què et semblen”.
Ves, doncs, Miquel, que els teus versos em semblen dels més ben trempats a l’ardorosa farga de la millor poesia d’aquests temps. No em resisteixo de fer-los passar per l’escletxa crítica més estreta i t’asseguro que no es claven a la ferida tumescent de la mediocritat, on el temps ni s’allarga ni és un moment, sinó a l’entremig transparent on el destí penetra. Ah, poeta arquer! Ah, arquer poeta! Què et demana més astúcia, fer passar la fletxa de l’amor o fer passar la fletxa del poema? La meva astúcia és fer-me passar més versos de l’arquer.

Píram a Tisbe
Madrigal per a una música imaginària
de Carlo Gesualdo da Venosa

Si pel fil d’una escletxa
l’astut arquer d’un hàbil tret acaba
de fer passar la fletxa
que l’orfebre forjava
a l’ardorosa farga,
i amb pols segur la clava
al punt on la ferida més amarga,
ja esdevé transparent
el mur entre tots dos
i el destí es manifesta, paorós:
si l’escletxa s’estreny, el temps s’allarga;
si es torna bretxa, el temps és un moment.