diumenge, 17 de gener de 2010

EMBLANQUINADORS


Empatx de blanc Haneke en un combinat de tarda-nit de cine Verdi i TV Gorina. Després de veure La cinta blanca, la blancor dels nens que es preparen per a la primera comunió es fa insuportable. Més encara Funny games fa vomitiva la blancor de la roba esportiva dels dos estudiants que juguen a matar fins als extrems de l'acarnissament i la vexació. No hi ha límits pel cantó del mal. Els límits els establim nosaltres, presumptes espectadors, convictes violents. A Caïm, mort Abel, se li obren camins que encara no ha acabat.

La innocència crea maldat en estat pur. «Hi he vist maldat. Maldat en estat pur». Ho deia a can Pairot de Santa Cecília de Voltregà l’amic que segueix de dins la pressió de la violència del debat de l’empadronament de Vic. Sobre muntanyes de bona fe i democràcia en estat d’indefensió s'estenen les pitjors blancors de detergent multiculti, les més cruels innocències polítiques disfressades d’emblanquinadors.

«Abans d’ésser personatge era emblanquinador». L’any 1923 així acabava Eugeni Xammar una crònica de Berlin, recollida a L’ou de la serp.