dimarts, 12 de gener de 2010

MONZÓ, EL LLAMP I ELS CRETINS


Hem passat una bona estona a L’Oracle de Xavier Grasset amb Quim Monzó, museïtzat al Centre d’Arts Santa Mònica amb una Exposició de format exclusiu per als grans. El personatge imposa. Crea distàncies i alhora busca proximitat. S’ha de protegir, diu, de la gent que l’empaita. Els professionals de la cosa mediàtica li repliquen que no són “gent” i li reclamen que, per a ells, porti un busca.

Conseqüent amb el que ha dit més d’un cop, no vull ser escriptor, vull escriure, Monzó no ha entrat de ple en qüestions literàries. O biogràfiques. Explicar l’obra per la biografia o la biografia per l’obra. Com gestionar les tensions entre informació, anàlisi, opinió, entreteniment, documentació, crítica. I el grafisme i la fotografia. El triomf del periodisme sobre la literatura en cap títol no es condensaria millor que en el que Julià Guillamon ha posat al catàleg de l’exposició que tampoc no vol ser el que és, catàleg, Monzó.Com triomfar a la vida.

Llavors l’escriptor malgrat ell s’ha embrancat en la defensa de la cinofàgia (es diu així, de menjar gos?). La provocació ha obtingut de seguida la resposta aïrada d’alguns oients, que hi han caigut. Els ha contestat confessant-se ell mateix cinòfag(?), cuiner i menjador de carn de gos. Llavors sí, que ha donat l’entrada a escena al personatge que no vol ser, del qual li costa de protegir-se. És, doncs, que si no vol ser escriptor, els seus lectors no voldran ser lectors sinó públic?

La tertúlia s'ha animat amb l’aparició de Fèlix Millet. Sí, de sobte tots hem vist aparèixer l’amo estat del Palau de la Música a l'altra banda dels vidres de l’estudi de Catalunya Ràdio. Ens mirava, ens fitava; però, en adonar-se que el reconeixíem, ha tocat el dos carrer Beethoven amunt.

I jo que portava Lucreci! Per recordar que els humans no hem de témer ni els déus ni les forces de la natura, sinó només els humans, que són els que ens poden fer més mal. Com que Xavier Grasset ens havia avançat que parlaríem del foc d’Horta de Sant Joan, jo portava el poema de Lucreci, De la natura, amb la intenció de citar-ne un fragment preciós, Rapidesa i puixança del llamp, en homenatge als malaurats bombers que hi van morir, sense que el llamp hi tingués res a veure, i en denúncia dells governants que no saben distingir un llamp d’un piròman.

L’era o no l’era Fèlix Millet? I tant que l’era! Com una aparició, arran de l’ectoplasma, però era ben bé ell, el personatge de cara infantiloide, amb barba i posat de pobre mendicant. Bernat Gasulla ha comentat que devia venir de dinar al Taita. Núria Ribó ha dit que viu allà a prop, com l’alcalde estat de Santa Coloma de Gramenet. Monzó ha tingut una puja d’adrenalina que l’ha aixecat de la cadira. Algú ha suggerit a Grasset de convidar el gran diminutiu a L’Oracle. Algú, a micròfon tancat, ha dit a Monzó que Mil cretins seria el millor dels seus llibres, si no fos pel títol, que en fa un recompte a la baixa.