CONVENCIMENT

Sí, s’obstinen a veure «follia» en les poesies de Scardanelli/Hölderlin, quan no hi ha res de més transparent, «assenyat», simple i alhora tan ardit, penetrant i convincent, com aquest quartet de

Convenciment

Com quan el dia els humans amb claror il·lumina

i amb la llum, que de les altures brolla,

els espectres crepusculars esbandeix,

així el saber, quan el fons del cor ateny.

Amb el teu permís, Manel Carbonell, i de la teva versió a Poemes de l’entenebriment, segurament insuperable. Però ja ho saps, aquesta és la meva, que he fet pensant, amb tu, en els qui saben que el saber és convenciment del cor.

L'APODIXI

No hi pot haver dos millors
Es veu que un dia Crisant Baptista Mestres va anar a visitar el seu creador, Salvador Espriu, a casa seva a Barcelona, allà als Jardinets del Passeig de Gràcia, i li va dir:
–Vostè, senyor Espriu, ha aconseguit d’exposar amb rigor i honestedat el meu «mètode per conservar el cos ben saludable, per combatre tota malura i allargar la vida». La síntesi que n’ha fet, no l’hauria aconseguida ni jo mateix: «pensar amb puresa», «sóc el millor», expressen el meu sistema amb exactitud. Tanmateix, com bé sap vostè, tota teoria completa consta de tesi i d’antítesi, per tal que esdevingui la síntesi. En la seva exposició vostè ha preterit l’antítesi. Li prego que vulgui, doncs, completar-la, amb fidelitat als ensenyaments que de jove vaig rebre d’Efrem Pedagog, que em considerava el millor dels seus deixebles. Es tracta, dialècticament, de refusar tota possibilitat de contradicció. «Sóc el millor» exclou discutir, comparar, contrastar. És una proposició apodíctica, que vol dir, segons Aristòtil, que no pot ser refutada. Sóc el millor i tots els altres, pel fet de no ser el millor, són pitjors. En conseqüència, per què discutir-hi? Per què donar-los l'oportunitat de ser escoltats, si no poden fer cap aportació millor? No hi pot haver dos millors. Oi que m’entén, senyor Espriu? És l’apodixi, senyor Espriu, és l’apodixi.
Diuen que Salvador Espriu va quedar notablement impressionat del seu personatge i que Crisant Baptista Mestres encara va pel món pensant amb puresa i practicant l'apodixi.

EL VESTIT NOU DE L'EMPERADOR

He conegut homes i alguna dona que veuen el vestit nou de l’emperador. Tenen aquest do. A vegades els veig sospirar contemplant l’emperador vestit d’aquella roba tan fina, tan fina, que només la gent més intel·ligent és capaç de veure-la. Hans Christian Andersen se’n faria creus. Després d’anys i panys del seu cèlebre conte, els sastres bergants encara són capaços, no sols de vestir d’impostura aquell rei inconsistent, sinó de fer-lo desfilar a pèl per la passarel·la de la intel·ligència i extreure’n admiració. Diuen que els sastres sapastres d’Andersen d’avui ni tan sols vesteixen emperadors, que no n’hi ha. Vesteixen maniquís que són vistos com emperadors i emperadrius.

És el do de la visió de l’invisible. Els uns el tenen i els que no, són els infants, els afectats de miopia i els prepolítics.
També en conec que tenen el do contrari. No veuen el vestit blau i el vestit fúcsia de les primeres dames quan pugen l’escala. (Josep M. Casasús, Avui, 17.05.09). És el do d’una no visió tèxtil. Qui no serà capaç de no veure aquell nou vestit? Quin misteri amaga aquest teixit especial?
Andersen continua visible denunciant sastres i modistes que pretenen vestir maniquís del segle XXI. I se'n deu alegrar.

INNOVAR ANTICIPAR

Tornar-hi
«Hi ha alguna cosa en aquest Barça que s’hauria d’estudiar als estats majors de la política, l’empresa i les universitats [i l’Institut d’Estudis Catalans]» (David González a l' Avui, 11.05.09). El Barça encara no ha guanyat. Sant Tornem-hi. Que podem.

Avui presentem els programes dels candidats a la Presidència de l’Institut d’Estudis Catalans per als quatre anys que vénen. És el moment de mostrar renovada la capacitat de tornar a començar. Innovant, anticipant, innovant. El conformisme i el continuisme porten a la mediocritat. A fer bullir l’olla de la repetició.

Quantes vegades l’Institut d’Estudis Catalans ha tornat a començar! Fa cent anys que existeix i no ha passat cap dècada que no l’hagin estirat endavant noves demandes de l’actualitat. La segona dècada del segle XXI no serà cap excepció. Sabrem anticipar l’IEC al que ens espera a la cantonada del decenni?

"LES NOSTRES OMBRES FUTURES"

Hi ha textos que fan venir pell de gallina. Com el de Carles Riba de l’any 1957 per al 50è aniversari de la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans:

És dolor i honor de l’home que no es pugui conèixer sinó per comparança amb ell mateix; i no hi ha comparança efectiva de l’home sense sentiment d’un camí fet en el temps, que vol dir en la història. Una part dels aquí reunits hem estat testimonis de la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans [1907] i dels seus primers acompliments. Només les nostres ombres futures seran presents a la commemoració secular [2007], pensable a càrrec d’alguns que avui aquí [1957], juvenils i exemplarment apassionats, estimen llur responsabilitat de continuadors sense haver assistit als començaments. Ombres insignes, tota una invisible companyia d’homes de primer ordre sembla estar avui entre nosaltres […] En diria jo mateix, i d’aquí vénen el meu orgull i la meva confusió. Empleno un lloc que deixaren buit uns mestres, o que haurien pogut ocupar mestres, als quals dec llum i encoratjament. Em sento immatur, com tot aquell que té part en una empresa destinada a un compte de vida i a una diversitat de recerques que personalment l’ultrapassen. I tanmateix no em sabria desfer de la idea que, en aquesta part, tinc meva la força i la glòria del tot.

Em conec per comparança amb mi mateix, quan tenia divuit anys i vaig conèixer Riba, president de la Secció Filològica. Em conec sentint la seva «ombra futura» planant sobre l’IEC actual que prepara eleccions a la presidència. Em conec pel camí fet en el temps, d’ençà del meu ingrés a l’Institut fa deu anys. Em conec per l’aspiració a governar-lo de 2009 a 2013. Em conec il·luminat amb la llum i encoratjat amb l’encoratjament dels mestres. Em conec estimant la meva responsabilitat de continuador entre els continuadors. Em conec sentint-me immatur. Em conec fent meves la força i la glòria del tot.

TIMONERS I MARINERS

Que bé navegar, muntat de tos navilis en l´ala beneïda d'Internet. L'era del paper recula davant l'avenç imparable del digital, com el manuscrit va recular davant la impremta. La gent de l'IEC, a desgrat de resistències reals o presumptes, s'apunta al digital i a la xarxa. Les eleccions a la presidència de l'any 2009 hi han entrat de ple, però encara no permetran el vot electrònic. Molts electors ho demanen. Altres electors argumenten que la confiança en els artefactes electrònics no està encara consolidada. I uns altres diuen que l'elecció del President de l'IEC hauria de ser rigorosament presencial. És un acte prou significatiu i només passa cada quatre anys. No sé si aquestes eleccions del 2009 seran les últimes que exclouran el vot electrònic, com em diu l'amic. Trobo que una cosa és crear-ne la possibilitat i una altra servir-se'n. De moment ja hi tenim la web i fins i tot aquest blog.

La nau de l'IEC és una de les més ben equipades i situades de la flota. Navegar-hi des del pont de candidats en espera d'agafar el timó i la bitàcora o de tornar a les files de marineria de base és el viatge més engrescador al cor de les institucions.

EL PRINCIPAL ACTIU

Llei d’Educació «Llei de Catalunya». En plena crisi de la construcció de totxo, la construcció de llengua-educació-nació rep un impuls de creixença. Creixerà la confiança dels confiats. Hi ha dos centenars d'electors a la presidència de l'Institut d'Estudis Catalans i seixanta mil noies i nois que ahir anaven a estudi a examinar-se. Com dius que no hi ha res a fer? Creixerem els qui creiem que sí, que hi ha res a fer. «El nostre principal actiu és comptar amb persones de gran i reconeguda vàlua en molts i diversos camps de les ciències i de les humanitats», em diu l’amic més boreal. I m’ho crec. «Comptar amb els deu mil voluntaris de les Societats Científiques filials de l’Institut d’Estudis Catalans», li respon el president d'una filial. "Comptar amb el centenar llarg de treballadors de l'IEC que no voten", hi afegeix l'altre amic boreal. El coratge, deies. Tres actius, dic.

MERAVELLA DEL CORATGE

5 de maig. Nova jornada electoral. Nova meravellació. Al dematí el primer de meravellar-me és G. S., l’amic més borelià dels amics. Intenta de convèncer-me que faci desfilar les togues blanques per la passarel·la del blog. Diu que, desat el pudor, hi traspassaré el dia a dia de candidats i candidata. Diu que és hora de començar de fer el que diem que farem: servir la institució amb coratge (Carta als membres de l’IEC. 28.04.2009). Diu que el coratge és meravella. Em convenç i em poso al blog. Són les 12 tocades, ara és demà, per dir-ho com MMP, i navego pel blog encalçant meravelles de coratge per a l’Institut d’Estudis Catalans.