Hi ha textos que fan venir pell de gallina. Com el de Carles Riba de l’any 1957 per al 50è aniversari de la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans:
És dolor i honor de l’home que no es pugui conèixer sinó per comparança amb ell mateix; i no hi ha comparança efectiva de l’home sense sentiment d’un camí fet en el temps, que vol dir en la història. Una part dels aquí reunits hem estat testimonis de la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans [1907] i dels seus primers acompliments. Només les nostres ombres futures seran presents a la commemoració secular [2007], pensable a càrrec d’alguns que avui aquí [1957], juvenils i exemplarment apassionats, estimen llur responsabilitat de continuadors sense haver assistit als començaments. Ombres insignes, tota una invisible companyia d’homes de primer ordre sembla estar avui entre nosaltres […] En diria jo mateix, i d’aquí vénen el meu orgull i la meva confusió. Empleno un lloc que deixaren buit uns mestres, o que haurien pogut ocupar mestres, als quals dec llum i encoratjament. Em sento immatur, com tot aquell que té part en una empresa destinada a un compte de vida i a una diversitat de recerques que personalment l’ultrapassen. I tanmateix no em sabria desfer de la idea que, en aquesta part, tinc meva la força i la glòria del tot.
Em conec per comparança amb mi mateix, quan tenia divuit anys i vaig conèixer Riba, president de la Secció Filològica. Em conec sentint la seva «ombra futura» planant sobre l’IEC actual que prepara eleccions a la presidència. Em conec pel camí fet en el temps, d’ençà del meu ingrés a l’Institut fa deu anys. Em conec per l’aspiració a governar-lo de 2009 a 2013. Em conec il·luminat amb la llum i encoratjat amb l’encoratjament dels mestres. Em conec estimant la meva responsabilitat de continuador entre els continuadors. Em conec sentint-me immatur. Em conec fent meves la força i la glòria del tot.
És dolor i honor de l’home que no es pugui conèixer sinó per comparança amb ell mateix; i no hi ha comparança efectiva de l’home sense sentiment d’un camí fet en el temps, que vol dir en la història. Una part dels aquí reunits hem estat testimonis de la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans [1907] i dels seus primers acompliments. Només les nostres ombres futures seran presents a la commemoració secular [2007], pensable a càrrec d’alguns que avui aquí [1957], juvenils i exemplarment apassionats, estimen llur responsabilitat de continuadors sense haver assistit als començaments. Ombres insignes, tota una invisible companyia d’homes de primer ordre sembla estar avui entre nosaltres […] En diria jo mateix, i d’aquí vénen el meu orgull i la meva confusió. Empleno un lloc que deixaren buit uns mestres, o que haurien pogut ocupar mestres, als quals dec llum i encoratjament. Em sento immatur, com tot aquell que té part en una empresa destinada a un compte de vida i a una diversitat de recerques que personalment l’ultrapassen. I tanmateix no em sabria desfer de la idea que, en aquesta part, tinc meva la força i la glòria del tot.Em conec per comparança amb mi mateix, quan tenia divuit anys i vaig conèixer Riba, president de la Secció Filològica. Em conec sentint la seva «ombra futura» planant sobre l’IEC actual que prepara eleccions a la presidència. Em conec pel camí fet en el temps, d’ençà del meu ingrés a l’Institut fa deu anys. Em conec per l’aspiració a governar-lo de 2009 a 2013. Em conec il·luminat amb la llum i encoratjat amb l’encoratjament dels mestres. Em conec estimant la meva responsabilitat de continuador entre els continuadors. Em conec sentint-me immatur. Em conec fent meves la força i la glòria del tot.
