dissabte, 23 de maig de 2009

L'APODIXI

No hi pot haver dos millors
Es veu que un dia Crisant Baptista Mestres va anar a visitar el seu creador, Salvador Espriu, a casa seva a Barcelona, allà als Jardinets del Passeig de Gràcia, i li va dir:
–Vostè, senyor Espriu, ha aconseguit d’exposar amb rigor i honestedat el meu «mètode per conservar el cos ben saludable, per combatre tota malura i allargar la vida». La síntesi que n’ha fet, no l’hauria aconseguida ni jo mateix: «pensar amb puresa», «sóc el millor», expressen el meu sistema amb exactitud. Tanmateix, com bé sap vostè, tota teoria completa consta de tesi i d’antítesi, per tal que esdevingui la síntesi. En la seva exposició vostè ha preterit l’antítesi. Li prego que vulgui, doncs, completar-la, amb fidelitat als ensenyaments que de jove vaig rebre d’Efrem Pedagog, que em considerava el millor dels seus deixebles. Es tracta, dialècticament, de refusar tota possibilitat de contradicció. «Sóc el millor» exclou discutir, comparar, contrastar. És una proposició apodíctica, que vol dir, segons Aristòtil, que no pot ser refutada. Sóc el millor i tots els altres, pel fet de no ser el millor, són pitjors. En conseqüència, per què discutir-hi? Per què donar-los l'oportunitat de ser escoltats, si no poden fer cap aportació millor? No hi pot haver dos millors. Oi que m’entén, senyor Espriu? És l’apodixi, senyor Espriu, és l’apodixi.
Diuen que Salvador Espriu va quedar notablement impressionat del seu personatge i que Crisant Baptista Mestres encara va pel món pensant amb puresa i practicant l'apodixi.