Bucarest 1972
Sí, sí, nobelitzada, és la que emergeix a El Danubi de Claudio Magris. És Herta Müller, l’escriptora que apareix al capítol de Timisoara, capital del Banat, sotmesa durant segles a tota mena de fatalitats, com altres terres sotmeses a la fatalitat persistent de ser ignorades i d'ignorar-se. Allà, a les Planures de la Pannònia, a les terres de Celan, on algú sostenia que la poesia, perquè sigui autèntica, ha de ser secreta i clandestina, oculta com una prohibida veu del dissentiment, però alhora ha de parlar per tothom. O era per a tothom? El 1986 Magris deia que l’escriptor alemany de Romania, amenaçat de prop, "viu aquests estranyaments, aquestes crisis d’identitat que estimulen la poesia". Herta Müller no va trigar a sortir-ne, rescatada per l’aleshores República Federal Alemanya de l’aleshores República comunista de Ceacescu. L’any 2001 adreçava als nois i noies de l’Alemanya reunificada el missatge Heimat ist das, was gesprochen wird / Pàtria és allò que és parlat.
