divendres, 25 de juliol del 2008

LA MANIPULACIÓ DE LES PARAULES

Okupes de l’espai comunicatiu
Tinc la impressió que la manipulació de les paraules no interessa gaire als estudiosos de literatura ni de sociologia. Gèneres –o subgèneres– com el pamflet i el libel semblen no tenir prou entitat ni literària ni sociològica, si no és que arriben als tribunals. Però llavors el seu interès és jurídic i penal.
Tanmateix reivindico que la literatura pamfletística sigui considerada en primer lloc un fenomen literari i periodístic, que mereix més atenció de la retòrica actual. Com a fenomen de dimensions noves ha desbordat les funcions pròpies del periodisme, informar i opinar, i ha convertit els mitjans de comunicació, escrits o audiovisuals, en una escudella d’elements heterogenis on la conyeta sovint substitueix el comentari, el balbuceig passa per documetació i la mentida per veritat.
Si abans la manipulació de les paraules –i de les imatges– es circumscrivia al pamflet i al libel, avui s’ha estès a tota la resta de gèneres. Diàriament se’ns ofereixen reportatges i entrevistes, eslògans i icones, cròniques esportives i editorials, articles i columnes, que no són tals. Són amalgama passada pel túrmix de la literatura pamfletària. A vegades hàbilment a vegades sense cap vergonya. Ja no es tracta de partidisme sinó de falsedat pura i simple. La mentida en públic no és tan mentida.
(Marc Angenot, Dialogues de sourds. Traité de rhétorique antilogique. Le Monde des Livres. 11 juillet 2008)
La zona gris de la comunicació és aquesta dels manipuladors professionals de les paraules que diàriament okupen l’espai informatiu per expulsar-ne la informació. Es mouen en l’ambigüitat de la informació que desinforma i de l’opinió que alimenta el pensament únic. Evaqüen literatura pamfletària com la que aquests dies ha circulat contra la llengua catalana i en diuen manifest, pervertint un dels gèneres més nobles de la literatura d’idees.
Tranquils. No he evitat de prlar-ne per poder dir que el pamflet debilita el pamfletista i enforteix el pamfletat. Un altre manifest si us plau.
(Publicat a cronica.cat)

divendres, 18 de juliol del 2008

LA UNIVERSITAT CONTRA ELLA MATEIXA (2)

Una altre llibre blanc, si us plau. Mentre a les universitats americanes no deixen de fer autocrítica i proposar accions concretes de futur, les universitats d’aquí es dediquen a fer un Llibre Blanc de la Universitat de Catalunya, que resulta una negació del que pretén ser. No és llibre blanc: en comptes de dades objectives sobre les realitats actuals acumula vaguetats retòriques sobre el que farà la Universitat de Catalunya quan sigui gran. El present i el futur pròxim són incòmodes amb totes les seves mancances. El futur llunyà és gratificant com somiar despert.
Tampoc no és de la Universitat de Catalunya: exclou quatre de les dotze universitats que hi ha a Catalunya i prescindeix del Comissionat per a Universitats i Recerca del Govern de Catalunya, que sembla com si no hi tingui res a dir ni fer en les 64 estratègies i els 73 projectes que presenta. Igual com ignora els agents econòmics, socials i polítics. Com no hauria de passar en documents d’aquesta naturalesa, l’autoria dissol en una amalgama d'anonimat els gairebé cent noms de funcionaris i tècnics que hi figuren entre comitents i executants.

Lluís Anglada al blog Bdig (biblioteques digitals i cooperació) i Hèctor Lòpez Bofill (Avui 14.07.08) són dels pocs que han assenyalat la pífia de dispersar en desenes d’extratègies i de projectes el que havia de ser una proposta realista d’uns pocs objectius a l’abast. Anglada és contundent: «A la universitat (espanyola i catalana) li sobren diagnòstics (per altra banda coincidents) i li falten accions». El segon parla d’autisme: els del Llibre Blanc veuen solució allò que és causa del problema.

Maneres diferents d’anar la Unversitat contra si mateixa. L’americana fent-se autocrítica per corregir-se. La Universitat de Catalunya del Llibre Blanc autoaplaudint-se i somiant èxits futurs per perpetuar-se.

dissabte, 12 de juliol del 2008

POSTIL·LA


El cant X de Canigó.
L’antologia de Ronald Puppo Selected Poemes of Jacint Verdaguer no és l’única que recull el cant X «Guisla» de Canigó. Es troba també a l’Anthology of catalan lyric poetry (Oxford 1953), de Joan Triadú. Ho aclareixo perquè a la meva ressenya del llibre de Puppo que apareix a Serra d’Or de juliol escric: «Els coneixedors de la tria canònica de poesies verdaguerianes sabem que aquí hi ha la meitat de textos que cap altra antologia no ha recollit mai, com és el cas del cant «Guisla» de Canigó […]».
En comptes de «cap altra antologia» hauria de dir «cap altra antologia de Verdaguer». O sigui, cap altra antologia dedicada exclusivament a Verdaguer, o monogràfica. La distinció no és gens subtil. Cap de les antologies monogràfiques de Verdaguer, adreçades en primer terme a lectors catalans, no inclou el cant X de Canigó i, en canvi, ho fa una de general de la poesia catalana, adreçada justament a lectors de llengua anglesa, com ho fa la de Puppo, monogràfica i en anglès. El fet estableix simetries i asimetries que seria interessant de seguir i que potser portarien a esbrinar què té aquest cant de Canigó que mereixi un tractament tan matisat dels antòlegs.

diumenge, 6 de juliol del 2008

LA UNIVERSITAT CONTRA SI MATEIXA (1)


Els campus americans s’entusiasmen amb Barack Obama. No tant per les seves propostes de política universitària com per les seves protestes d’estudiant atrapat en préstecs bancaris que encara no ha acabat de tornar. Centenars de milers d’estudiants de famílies modestes americanes s’hi senten interpretats. El cost dels estudis és tan alt com l’astúcia dels bancs. Si no vas a la universitat, no és perquè sigui cara. És perquè no vols confiar en la generositat d’un banc disposat a deixar-te els diners. Hipotecant, això sí, el salari dels teus pares.
Al malestar dels estudiants s’hi afegeix el dels «doctorands», professors de baix cost i contracte temporal a qui carreguen l’ensenyament ordinari, mentre els professors estrella, ben retribuïts i estabilitzats, es dediquen a donar fama i diners a la universitat des dels seus despatxos. El 60 % de l’ensenyament de moltes universitats és confiat a aquesta mà d’obra intel·lectual no sempre mal preparada però gairebé sempre precaritzada.
La presumpta rivalitat entre les universitats americanes és més de màrqueting que de qualitat. Totes, tan públiques com privades, apliquen la mateixa política d’elevats preus dels estudis i de baixa contractació del professorat. Tothom sembla acatar les lleis del mercat i enlloc apareixen protestes massives. I tanmateix no deixa de créixer la preocupació pel futur de les universitats convertides en aquestes singulars «empreses del coneixement», promogudes per gent de banca, negocis immobiliaris i assegurances.
En tot cas és el que posa damunt la taula l’obra col·lectiva "La Universitat contra ella mateixa". The University Against Itself: the NYU Strike and the Future of the Academic Workplace. Historiadors, sociòlegs i analistes de cultural studies, hi examinen la fase actual del sistema universitari americà i el sotmeten a una crítica a fons que, si res més no, hauria de prevenir els universitaris europeus enderiats a «americanitzar-se» al preu que sigui.