Els campus americans s’entusiasmen amb Barack Obama. No tant per les seves propostes de política universitària com per les seves protestes d’estudiant atrapat en préstecs bancaris que encara no ha acabat de tornar. Centenars de milers d’estudiants de famílies modestes americanes s’hi senten interpretats. El cost dels estudis és tan alt com l’astúcia dels bancs. Si no vas a la universitat, no és perquè sigui cara. És perquè no vols confiar en la generositat d’un banc disposat a deixar-te els diners. Hipotecant, això sí, el salari dels teus pares.Al malestar dels estudiants s’hi afegeix el dels «doctorands», professors de baix cost i contracte temporal a qui carreguen l’ensenyament ordinari, mentre els professors estrella, ben retribuïts i estabilitzats, es dediquen a donar fama i diners a la universitat des dels seus despatxos. El 60 % de l’ensenyament de moltes universitats és confiat a aquesta mà d’obra intel·lectual no sempre mal preparada però gairebé sempre precaritzada.
La presumpta rivalitat entre les universitats americanes és més de màrqueting que de qualitat. Totes, tan públiques com privades, apliquen la mateixa política d’elevats preus dels estudis i de baixa contractació del professorat. Tothom sembla acatar les lleis del mercat i enlloc apareixen protestes massives. I tanmateix no deixa de créixer la preocupació pel futur de les universitats convertides en aquestes singulars «empreses del coneixement», promogudes per gent de banca, negocis immobiliaris i assegurances.
En tot cas és el que posa damunt la taula l’obra col·lectiva "La Universitat contra ella mateixa". The University Against Itself: the NYU Strike and the Future of the Academic Workplace. Historiadors, sociòlegs i analistes de cultural studies, hi examinen la fase actual del sistema universitari americà i el sotmeten a una crítica a fons que, si res més no, hauria de prevenir els universitaris europeus enderiats a «americanitzar-se» al preu que sigui.
