diumenge, 14 de desembre del 2008

EL DESTÍ DE LLULL

i el del seu poble
Hem llegit textos de Josep Esteve a Vic. Ell no hi ha vingut. Ja ha començat l’altra navegació. Tampoc no hi era en Cotrina, que s’ha quedat a Sant Joan de les Abadesses, on nevava. He quedat sol, tan sol que no ho he resistit i me n’he anat després de llegir el text que m’havien assignat: el que l’Esteve va escriure l’agost del 2000 per a acompanyar la sèrie de quatre dibuixos de la vida de Ramon Llull i ens va fer arribar per a la Miscel·lània Segimon Serrallonga (Eumo Editorial 2001). Llull estudiant, Llull al·legador, Llull navegant, Llull apedregat.

PER A SEGIMON SERRALLONGA
La meva aportació al volum que s’ha compost en homenatge teu no ha pogut ser altra, benvolgut Segimon, que una petita sèrie de dibuixos amb una mica de color. No gosaria oferir-te’ls, imperfectes com són, si no fos que tenen amb tu una certa especial relació. Són dibuixos antics, ja ni sé de quants anys. Recordo, tanmateix, que van sorgir un dia que, com tants altres, havíem parlat llargament, i amb el neguit de sempre, de la llengua i de la terra. Ja nit enllà, recordant la conversa, se’m va imposar la figura de Ramon Llull i, sense nom encara, vaig dibuixar aquest quatre episodis de la seva vida. La intenció de la tria em sembla clara.
La trajectòria vital de Llull prefigurava la del seu poble, la de tots nosaltres. I ens assenyala els deures. Li calgué i ens cal l’esforç incansable i obscur representat per les seves hores d’estudi i de treball; l’abrandada al·legació, que no obtindrà sinó una resposta indefectiblement adversa de tota mena de poders estranys, fins dels que duen mitra; caldrà orientar la nau cap al futur, malgrat de pressentir que, al capdavall, unes forces hostils i miserables s’abraonaran contra nosaltres.
Heus aquí el destí de Llull i el del seu poble, el nostre poble. Som, però, encara uns quants, irreductibles com el mestre, que, si duem inscrita en la sang la condemna al fracàs, duem al cor la voluntat i l’absurda esperança d’aconseguir que perdurin gravats ni sabríem dir on, potser només en l’aire, els quatre mots essencials que ens defineixen.