dissabte, 6 de desembre de 2008

DONATO: PAISATGE I CIUTAT

Escriptors de llum

Com hi ha mecanografia, escriptura a màquina, hi ha fotografia, escriptura a llum. El fotògraf escriu amb llum. La llum és el seu llapis, la seva ploma, el seu teclat. Els inventors de l’escriptura de llum eren tan genials que li varen posar un nom tan genial com l’invent, FOTOGRAFIA. Aquell dia el món va canviar com havia canviat milers d’anys enrere el dia que algú va grafiar (amb el dit?) una rajola de fang tou.
A Paisatge i ciutat, Col·legi d’Arquitectes de Vic, Emili Donato exposa un recull de grafies de llum, poemes, mètrica, versos, estrofes, rimes de llum. Algú diu en el catàleg (Eumo Editorial/Textos per les Arts Contemporànies 37) que les fotografies de Donato descobreixen una de les seves passions «secretes», la de pintor, tant com la d'arquitecte.
La passió fonda de Donato és escriure. Per a Donato fotografiar és escriure, agafar llum i compondre un poema (Cilindre ceràmic), un relat (Mirall d’aigua al ghetto), una «commedia» a la Goldoni (Llum d’aparadors i finestra), una elegia (Interior a Puerto Madero), un idil·li (Conversa al capvespre), una denúncia (Habitatges a Sestao), un epigrama (Central tèrmica a Sant Adrià de Besòs), un himne (negre, blanc i blau / Pedreres a Menorca), un retrat (El senyor de Malamocco), una meditació «Ubi sunt» (Adoberia de Vic), un madrigal (Abraçada), una balada (Capvespre a Sarrià).
Donato escriu amb llum la contemporaneïtat, «aquesta relació singular amb el propi temps al qual t’adhereixes alhora que te’n distancies». Ho defineix el filòsof de l’extinció de les ciutats, Giorgio Agamben, que pendula entre Venècia, ciutat cent vegades declarada morta, mai no extinta, i París, la ciutat de Walter Benjamin, on tot fou possible, una única vegada. Paisatge i ciutat. Donato i escriptura de llum.