Protegir-se dels protectors.
Cada dia em costa més d’ofegar el goig que sento quan anuncien crisi. No me’ls crec, perquè no són mai sincers, però penso que qui sap i que aniria prou bé que una crisi frenés –anava a dir aturés– uns anys la bogeria constructora col·lectiva que encimenta el país. El col·lapse del sector immobiliari durant –posem-hi– una dècada és un d’aquells pensaments que em fan pessigolles quan m’adormo. Que s’acabessin les obres començades, això sí, però que no en comencés cap més en deu anys. Ni cases de pisos, ni polígons, ni urbanitzacions, ni carrers, ni cinturons, ni edificis singulars ni plurals, ni plans generals ni intervencions especials de protecció del territori. Diuen els savis que el territori es protegeix sol, però de l’únic que no pot protegir-se és dels seus protectors. També diuen que no cal témer la crisi, sinó els qui l’anuncien, que solen ser els qui la creen o en tot cas els qui se’n beneficien, mai els qui la paguen. Són pensaments fora del sistema, ja ho sé. Però de quin sistema? No pas del meu, sinó del que em té atrapat. Llavors em ve la son, sento les pessigolles de la crisi i m’adormo.
Cada dia em costa més d’ofegar el goig que sento quan anuncien crisi. No me’ls crec, perquè no són mai sincers, però penso que qui sap i que aniria prou bé que una crisi frenés –anava a dir aturés– uns anys la bogeria constructora col·lectiva que encimenta el país. El col·lapse del sector immobiliari durant –posem-hi– una dècada és un d’aquells pensaments que em fan pessigolles quan m’adormo. Que s’acabessin les obres començades, això sí, però que no en comencés cap més en deu anys. Ni cases de pisos, ni polígons, ni urbanitzacions, ni carrers, ni cinturons, ni edificis singulars ni plurals, ni plans generals ni intervencions especials de protecció del territori. Diuen els savis que el territori es protegeix sol, però de l’únic que no pot protegir-se és dels seus protectors. També diuen que no cal témer la crisi, sinó els qui l’anuncien, que solen ser els qui la creen o en tot cas els qui se’n beneficien, mai els qui la paguen. Són pensaments fora del sistema, ja ho sé. Però de quin sistema? No pas del meu, sinó del que em té atrapat. Llavors em ve la son, sento les pessigolles de la crisi i m’adormo.
