B de bàndol i B de barbàrie
Que Martí de Riquer digui el que diu («No vaig canviar de bàndol, vaig fugir de la barbàrie»), ja se li suposa. Que un periodista com Ignasi Aragay no li repregunti per què, per fugir d’una barbàrie, es va allistar a una altra barbàrie, ja no se li suposa. Servituds del gènere qüestionari in absentia, sense rèplica? (Avui, 29.03.08).
Per als vencedors la barbàrie sempre és la dels vençuts. Fa quaranta anys que ho diuen. Molt bé, que ho diguin, però no se’ls ha de deixar sense rèplica, perquè llavors sembla com si la seva barbàrie fos civilització. En boca de Martí de Riquer sona a prepotència gens senil. Ni un bri de rectificació. No hi havia cap altra opció que la vostra? Què es pot construir de civilitzat sobre la barbàrie que tolerava la vostra erudició medievalista, però es proposava d'exterminar una nació cultural?
Sort que les preguntes que no fan o no poden fer els periodistes a vegades les fa la coincidència atzarosa dels esdeveniments. Com ara que l’actualitat informativa ha fet fet compartir focus a Martí de Riquer amb Josep Benet. L’un assistint a la gala de presentació de la seva biografia, l’altre rebent el comiat de cos present just abans de l’aparició de les seves Memòries. Dos historiadors, deien les cròniques. Dues respostes històriques a la pregunta sobre la barbàrie. Però no respostes equivalents. La igualtat de valor històric passi, la de valor actualitzat no passa.
