Sobiranistes i partitòcrates
Benvolgut amic
Em demanes com va anar l’acte d’Òmnium de dissabte 10 de novembre, que no hi vares poder assistir. Al meu entendre va anar bé. Si més no al matí. En Termes cada cop guanya en claredat a dir el que va dient els darrers anys. Ferran Requejo es va mantenir de manera brillant en el punt just entre erudició i compromís, ciència i manifest, objectivitat i entusiasme. Els sobiranistes Lòpez Tena, Mònica Sabata i Ramon Carranza van escenificar bé el que representen. Les interpel·lacions de la fila zero, on em trobava i on havies de ser tu, varen mantenir el nivell de les ponències, llevat d’una o dues, antisobiranistes inconfessades.
A la tarda no m’hi vaig quedar. Hi va haver, pel que en sé, una enganxada més sorda que oberta entre sobiranistes i partitòcrates. Crec que els segons devien saber què s’havia dit a les ponències del matí i venien a deslegitimar les plataformes sobiranistes amb els arguments de sempre davant dels moviments de base que tanta nosa i a vegades por els fan, quan no els controlen. Llavors els qualifiquen d’aventurers, d’extraparlamentaris o fins d’il·legals. En tot cas poc positius per a la vida democràtica. Volen l’exclusiva del pensament i l’acció tant en política com en governament i en moviments socials.
Extra partits nulla est salus, dit en una llatinada. Sempre els costa als polítics reconèixer que els motors de la innovació social no són ells ni les maquinàries dels partits. El públic que respongué a la invitació d'Òmnium naturalment érem gent crítica enfront dels comportaments dels polítics catalans que, siguin o no al govern, representen Catalunya en els partits i que ara s’adonen que entre la gent informada tenen poca credibilitat. Estan a la defensiva i ni tan sols els seus intel·lectuals orgànics gosen piular gaire. S’han enrocat en la defensa de l’ortodòxia, dels partits com a components necessaris de la democràcia, però no volen veure que els trets no apunten als partits i a la seva necessària funció sinó a ells, a la manipulació que fan del sistema de partits en nom de la democràcia o de la parcel·la ideològica que s’apropien.
Pel que veig la gent que acut a les plataformes sobiranistes no posa en qüestió els partits sinó l’ús que en fan els seus dirigents, siguin consellers del govern i alts càrrecs o no en siguin. Un mal ús. Els partits és clar que són necessaris però no ho són pas els seus detentors, personatges enquistats en la ferralla de la maquinària partits-governament. Sempre n’hi ha hagut, però quan no són uns quants sinó la majoria, la qualitat política s’enfonsa en la mediocritat.
Molts dels nostres polítics s’han professionalitzat tant, que l’únic que fan bé és assegurar-se la reelecció en el càrrec o, en cas de no aconseguir-ho, assegurar-se un ascens o un bon càrrec de consolació. Vet aquí a què la majoria ha reduït la intel·ligència política, a la pura habilitat de surar. No s’adonen que el malestar no és perquè no treballin, sinó perquè no treballen bé. Al contrari, s’hi fan molt, però no en saben i no volen reconèixer que no en saben. Confien en els serveis del seu gabinet de comunicació o en la pròpia habilitat de fer malabarismes verbals, com si tothom fos aquest ciutadà robot, amb poc temps, poc vocabulari i poques eines de reflexió, que només de passada s’interessa per la política.
Potser mai no s’havien acumulat tantes competències i oportunitats d’una banda, alhora que tanta incompetència I frustració. S’han dedicat a escampar expectatives vàcues i, tot i que la democràcia populista ho aguanta gairebé tot, la gent mitjanament ben informada els diu prou. Ells, tranquils, la desqualifiquen com a minoria a les enquestes que interpreten a la seva conveniència. Quantes oportunitats de redreçar la nació no s’estan desaprofitant! Això mateix de les plataformes sobiranistes és una oportunitat que la societat civil els brinda per plantejar de nou i a fons el futur de Catalunya, que és el que la Jornada d’Òmnium els oferia. Tornaran a enrocar-se?
En resum, benvolgut amic, ha sigut una sessió que calia fer, que ha estat molt profitosa i que, pel que en sé, es repetirà. Si en Jordi Porta ens ho demana, caldrà dir-li que sí, que és un encert.
Benvolgut amic
Em demanes com va anar l’acte d’Òmnium de dissabte 10 de novembre, que no hi vares poder assistir. Al meu entendre va anar bé. Si més no al matí. En Termes cada cop guanya en claredat a dir el que va dient els darrers anys. Ferran Requejo es va mantenir de manera brillant en el punt just entre erudició i compromís, ciència i manifest, objectivitat i entusiasme. Els sobiranistes Lòpez Tena, Mònica Sabata i Ramon Carranza van escenificar bé el que representen. Les interpel·lacions de la fila zero, on em trobava i on havies de ser tu, varen mantenir el nivell de les ponències, llevat d’una o dues, antisobiranistes inconfessades.
A la tarda no m’hi vaig quedar. Hi va haver, pel que en sé, una enganxada més sorda que oberta entre sobiranistes i partitòcrates. Crec que els segons devien saber què s’havia dit a les ponències del matí i venien a deslegitimar les plataformes sobiranistes amb els arguments de sempre davant dels moviments de base que tanta nosa i a vegades por els fan, quan no els controlen. Llavors els qualifiquen d’aventurers, d’extraparlamentaris o fins d’il·legals. En tot cas poc positius per a la vida democràtica. Volen l’exclusiva del pensament i l’acció tant en política com en governament i en moviments socials.
Extra partits nulla est salus, dit en una llatinada. Sempre els costa als polítics reconèixer que els motors de la innovació social no són ells ni les maquinàries dels partits. El públic que respongué a la invitació d'Òmnium naturalment érem gent crítica enfront dels comportaments dels polítics catalans que, siguin o no al govern, representen Catalunya en els partits i que ara s’adonen que entre la gent informada tenen poca credibilitat. Estan a la defensiva i ni tan sols els seus intel·lectuals orgànics gosen piular gaire. S’han enrocat en la defensa de l’ortodòxia, dels partits com a components necessaris de la democràcia, però no volen veure que els trets no apunten als partits i a la seva necessària funció sinó a ells, a la manipulació que fan del sistema de partits en nom de la democràcia o de la parcel·la ideològica que s’apropien.
Pel que veig la gent que acut a les plataformes sobiranistes no posa en qüestió els partits sinó l’ús que en fan els seus dirigents, siguin consellers del govern i alts càrrecs o no en siguin. Un mal ús. Els partits és clar que són necessaris però no ho són pas els seus detentors, personatges enquistats en la ferralla de la maquinària partits-governament. Sempre n’hi ha hagut, però quan no són uns quants sinó la majoria, la qualitat política s’enfonsa en la mediocritat.
Molts dels nostres polítics s’han professionalitzat tant, que l’únic que fan bé és assegurar-se la reelecció en el càrrec o, en cas de no aconseguir-ho, assegurar-se un ascens o un bon càrrec de consolació. Vet aquí a què la majoria ha reduït la intel·ligència política, a la pura habilitat de surar. No s’adonen que el malestar no és perquè no treballin, sinó perquè no treballen bé. Al contrari, s’hi fan molt, però no en saben i no volen reconèixer que no en saben. Confien en els serveis del seu gabinet de comunicació o en la pròpia habilitat de fer malabarismes verbals, com si tothom fos aquest ciutadà robot, amb poc temps, poc vocabulari i poques eines de reflexió, que només de passada s’interessa per la política.
Potser mai no s’havien acumulat tantes competències i oportunitats d’una banda, alhora que tanta incompetència I frustració. S’han dedicat a escampar expectatives vàcues i, tot i que la democràcia populista ho aguanta gairebé tot, la gent mitjanament ben informada els diu prou. Ells, tranquils, la desqualifiquen com a minoria a les enquestes que interpreten a la seva conveniència. Quantes oportunitats de redreçar la nació no s’estan desaprofitant! Això mateix de les plataformes sobiranistes és una oportunitat que la societat civil els brinda per plantejar de nou i a fons el futur de Catalunya, que és el que la Jornada d’Òmnium els oferia. Tornaran a enrocar-se?
En resum, benvolgut amic, ha sigut una sessió que calia fer, que ha estat molt profitosa i que, pel que en sé, es repetirà. Si en Jordi Porta ens ho demana, caldrà dir-li que sí, que és un encert.
