diumenge, 3 de juny del 2007

Seixanta-cinc Roures

He pujat (2 de juny) a Collserola per can Sentmenat, he travessat la carretera de les Aigües, he pujat al Turó d’en Cors, he carenejat fins a sant Pere Màrtir, he baixat altre cop a la carretera de les Aigües i, travessant el parc de l’Oreneta i can Caralleu, he tornat a can Sentmenat i al Desert de Sarrià.
L’objectiu primer era tocar seixanta-cinc roures. Tocar-los com en el joc de «tocar mare». Un arbre feia de «mare», que mentre el tocàvem ens feia invulnerables. Ara, fora de l’arbre, en perdíem la protecció i, si el perseguidor t’atrapava, perdies el dret a recer i no el recuperaves fins que n’atrapaves un altre tu.
Diu que «tocar mare» vol dir una cosa com tornar a casa. Doncs, això. Perquè tot va començar un tres de juny demà farà seixanta-cinc anys i perquè el vint-i-u de maig en va fer trenta-vuit que tot va esdevenir TOT a la Casa del Roure d’aquesta banda de la ciutat. I, sí, he trobat els seixanta-cinc roures.
L’altre objectiu era sentir el rossinyol de Vallvidrera que hi va sentir el Poeta un dia de maig com avui. Qui va sentir a qui? La Sintaxi encara els hi lliga tots dos, el poeta rossinyol i el rossinyol poeta. Encara «he sentida la seva harpa» al bosquet de can Sentmenat, sobre el fons de remor d’autos de la Ronda de Dalt. El «trobador del mes de maig» encara no ha deixat «eixos cims/per los vergers de la plana», perquè sap que encara «als que canten millor/los posa dintre la gàbia». Els altres tiren els daus del tripartit sobre la Barcelona inconsútil.