Estimat amic Perejaume
Les teves Paraules per al temple (La Vanguardia, 24.01.07) em van atrapar amuntanyat. [Si no tens pressa, t’ho explico]. Vaig anar a l’Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (Reial). Resulta que, com solen fer aquestes entitats, celebraven una sessió necrològica necrofílica dels membres traspassats l’any 2006, entre els quals hi havia Ramon Montanyà. La seva vídua em va fer arribar, a través de la rectora i d’en Ton Granero, una invitació tan convincent que em vaig avenir a fer un puja i baixa [em trobava a Vic, era dimecres] per honrar vivents difunts o difunts vivents que habiten les nostres acadèmies. Resulta, també, que l’ascensor de l’Acadèmia es va encallar. Mal presagi. No en metàfora, sinó en realitat, com correspon a la institució propietària de l’immoble, la més aviat descensiva Cambra de Comerç, i que les vuit ascensoriades persones vàrem sortir-ne saltant com vàrem poder, després d’uns moments d’imparables presumpcions sobre l’origen de l’avaria, que bé es podia trobar al Palau de la plaça del Pla de Palau, on anaven a parar els esperits dels catalans, de tots, no només dels que anàvem a honrar, sinó de tots els traspassats de 1714 ençà en virtut de la Nova Planta que regeix el reialme dels vius i dels morts. La sessió necrofílica, presidida per l’arquitecte Bonet, que no té temps de llegir el llibre que ja saps ni en tindrà mai, va transportar-me a la regió de Cronos i de Gea. L’acadèmic Antoni Pladevall, encarregat de la semblança, no va amuntanyar-nos sinó pladevallar-nos. M’hi vaig resistir. En tornar a casa, muntanya amunt, la Carlota via Mitte em va fer sentir les Paraules per al temple estampades al diari que continua batent rècords en el propòsit d’imposar la impossibilitat de la nostra església. Em vaig colgar pensant que un dia caldrà tornar a la muntanya serrada que combat la innovació pretenent massoterament que no existeix, com i també caldrà entrar al temple massís, al massís temple, sense buits, compacte, que no podrà escoltar les paraules ensordides per l’alta velocitat.
L’endemà, arribat a la feina, em disposava a escriure’t, quan de sobte m’escomet un mot fulgurant que mai no havia sentit ni llegit. Casualment paro la vista al llom d’un llibre dels que tinc drets en rastell al costat de la pantalla de l’ordinador i em colpeixen de baix endalt unes lletres capitals desconegudes i incomprensibles: PENSAMETERS. Em frego els ulls i agafo el llibre. Sí, és el teu llibre, Els cims pensamenters. Ho diu el títol de la coberta, de la portadella, dels crèdits. Al llom s’hi ha fos la N. Quina rebel·lió de lletres ha triomfat? Em dic, té, aquí ho tens. La pensa va més enllà del canvi. El prefix grec «meta», que vol dir canvi, com diu insistentment Coromines a cada ocasió que té de recordar-ho, s’ha tresnsformat en sufix i desinència. La revolta tipogràfica no va cap al metapensament sinó cap al pensament meter. La realitat és metera de la ficció. Tu et pensaves construir uns cims de pensament més enllà del món. Doncs, no t’ho creguis. És el canvi, el meter, que et canvia. Són cims que canvien el pensament. El prefix sufix del canvi és el prefix sufix absolut, el prefix sufix primordial del canvi de tots els canvis. Meta/Quan el Creador de tots els Creadors va crear el cel i la terra, la nit i el dia, l’aigua i el foc, l’aire i la terra.
La revolta pensametera va culminar en la meta com a origen del primer joc, la primera prova a què la vida sotmet els vivents, el joc de donar i enretirar la meta dels llavis del nodrissó. Té, ara t’hi acosto ara te n’allunyo. Ara t’hi deixo amorrar ara te la prenc. Un joc innocent de donar i prendre tan sublim que tota la vida en pateix. A la fi vaig entendre la rialla bàrbara de l’infant satisfet davant la buidada mamella del vers d’en Maragall la nit de la bomba del Liceu.
Gràcies, amic, de les teves paraules, més terapèutiques i curatives que les del meu llibre. Diferents per a una mateixa ferida. Fonda i sagnant, sempre oberta, com la que un dia els dos bojos de la Família es van obrir a la pròpia carn, la nostra, tan endins que encara ens sagna. Teu.
