Rebo i signo el «Manifest de membres de la comunitat universitària de la UVic-UCC en relació a la vaga de fam dels nostres polítics i activistes, que em fa arribar la professora Marina Geli.
El «manifest» em troba llegint a l’assaig de Hannah Arendt, La tradició oculta, el capítol dedicat a Franz Kafka, d’on procedeixen aquests passatges:
El procés, que va generar una petita biblioteca d’interpretacions en les dues dècades després de la seva publicació [1925], és la historia del senyor K., que és acusat sense saber exactament què ha fet, és processat sense saber a quines lleis obeeixen el procés i el judici, i és a la fi executat sense haver comprès mai res del cas. Buscant la veritable raó dels fets, K. s’adona que darrere la seva detenció hi ha una gran organització. Una organització que no solament es compon de corruptes guardians, de necis inspectors i jutges d’instrucció, que en el millor dels casos són persones honestes, sinó que a més a més consta d’un conjunt d’alts i suprems magistrats, amb el seu nombrós i inevitable seguici d’ajudants, escrivans, gendarmes i altre personal auxiliar, qui sap si fins i tot botxins... I quin és l’objectiu d’aquesta gran organització...? Detenir persones innocents i obrir contra ells un procés sense sentit i la majoria de vegades infructuós, com és el meu cas.
Però K. no renuncia a defensar-se i acut a un advocat, que li aconsella adaptar-se a la necessitat en comptes de combatre-la. K. també acut al mossèn de la presó, que
li exalça l’oculta grandesa del sistema i li aconsella que no miri les coses des del punt de vista de la veritat sinó només de la necessitat.
I conclou Arendt:
«El procés és una crítica implícita de la forma burocràtica de govern de la vella Àustria i del seu Imperi austro-hongarès, on les nombroses i antagòniques nacionalitats eren regides per una jerarquia burocràtica uniforme» [entre les quals avui cal incloure Eslovènia, emergida de la crisi agònica d’un altre imperi on el sol tampoc no es ponia i apareguda avui de trascantó a Catalunya d’un imperi on el sol es pon cada dia com a tot arreu] .
Per això la denúncia és contundent:
el que Kafka descriu és una societat que es creu representant de Déu a la Terra i uns homes que es prenen les lleis d’aquesta societat per manaments divins que la voluntat humana no pot canviar, per més que siguin coberts de falsedat.
L’amarga ironia de Kafka sobre la falsa necessitat i la necessària falsedat, que juntes constitueixen la “naturalesa divina” d’aquest ordre del món, és la verdadera clau de la trama de la novel·la.
Una clau que si fou senzillament passada per alt pels seus primers lectors, fou la clau de lectura de Hanna Arendt, clau extreta de la seva experiència als camps nazis d’extermini.
També clau de lectura dels lectors d’avui que no llegim Kafka sense llegir Arendt, alhora que llegim i signem el «Manifest de membres de la comunitat universitària de la UVic-UCC en relació a la vaga de fam dels nostres polítics i activistes i llegim les seves cartes.
