dimecres, 18 d’octubre del 2017

DUES NOTES AL DIARI

17 d’octubre 2017
De tornada de la concentració «Per la Llibertat dels Jordis»

Érem a Rambla de Catalunya/Diagonal de Barcelona, alçant una flama enmig de la gernació. En els silencis intermitents del clam reivindicatiu pensava en la sessió de «Sobirania i Justícia» d’avui amb dues estrelles del periodisme: Antoni Basses, del diari ARA, i Raphael Minder, suís, corresponsal del NYT a Madrid, autor del llibre The Struggle for Catalonia: Rebel Politics in Spain, que diu: «Espanya pateix un atac d’orgull ferit i Catalunya en pateix un d’humiliació.» Bassas hi afegeix que «per ells, és més important la unitat d'Espanya que la democràcia».

Total que, pres pel nus de la qüestió, em retorna un pensament antic, que s’anomena assimilisme: els espanyols no han renunciat mai ni semblen disposats a renunciar mai a les polítiques d’assimilació dels catalans. Ens volen espanyols. I tant com ho som, ens hi volen més. Com el gallec Rajoy o el català Ribera. Per això preparen una nova era d’espanyolització per a commemorar i continuar els 300 anys que fa que la monarquia borbònica va implantar a Catalunya les polítiques assimilistes per dret de conquesta militar: 1717-2017.

L’assimilisme, diuen els diccionaris, és la política encaminada a assimilar la manera d’ésser d’un poble, d’una col·lectivitat, a la manera d’ésser d’un altre. En el cas de Catalunya el que la política espanyola vol assimilar no és només la nostra manera d’ésser, sinó el nostre ésser, en diguem nació, identitat, catalanitat. No només ens  volen fer espanyols, que ja ho som, sinó que ho vulguem ser.

I també he pensat en Juncker, president del Consell d'Europa, que ha fet declaracions per dir que no vol mitjançar en el conflicte entre Catalunya i Espanya, perquè no li ho demanen les dues parts. Doncs, que bé! Ja som una part. Però, no. Oi que no, Herr Juncker?  Per això hi ha afegit que les declaracions les feia en alemany, perquè no ho entengui ningú a Catalunya. I s’ha pensat que feia gràcia.

Doncs a Catalunya, senyor Juncker, no sé quants entenem l'alemany, però li asseguro que la llengua universal de la corrupció l'entén tothom a tot arreu. Per això, ara que empreses afincades a Catalunya se'n van a afincar-se a Espanya, recordem com més de 300 empreses multinacionals anaven a domiciliar-se a Luxemburg, per tal d'obtenir tipus fiscals avantatjosos, quan n’era primer ministre un tal senyor Juncker. Era vostè, oi? 

Vostè, que a l'escola devia aprendre allò de Goethe: Els alemanys han de saber totes les llengües per tal que cap convidat foraster no se senti incòmode a casa seva; i ell, quan sigui  convidat a l’estranger, se senti pertot arreu a casa seva. I en alemany, per si de cas:  Der Deutsche soll alle Sprachen lernen, damit ihm zu Hause kein Fremder unbequem, er aber in der Fremde überall zu Hause ist.