17 d’octubre 2017
De tornada de la concentració «Per la Llibertat dels
Jordis»
Érem a Rambla de Catalunya/Diagonal de Barcelona,
alçant una flama enmig de la gernació. En els silencis intermitents del clam
reivindicatiu pensava en la sessió de «Sobirania i Justícia» d’avui amb dues
estrelles del periodisme: Antoni Basses, del diari ARA, i Raphael Minder, suís,
corresponsal del NYT a Madrid, autor del llibre The Struggle for Catalonia:
Rebel Politics in Spain, que diu: «Espanya pateix un atac d’orgull ferit i Catalunya
en pateix un d’humiliació.» Bassas hi afegeix que «per ells, és més important la unitat d'Espanya que
la democràcia».
Total que, pres pel nus de la qüestió, em retorna un
pensament antic, que s’anomena assimilisme: els espanyols no han renunciat mai
ni semblen disposats a renunciar mai a les polítiques d’assimilació dels
catalans. Ens volen espanyols. I tant com ho som, ens hi volen més. Com el
gallec Rajoy o el català Ribera. Per això preparen una nova era
d’espanyolització per a commemorar i continuar els 300 anys que fa que la
monarquia borbònica va implantar a Catalunya les polítiques assimilistes per
dret de conquesta militar: 1717-2017.
L’assimilisme, diuen els diccionaris, és la
política encaminada a assimilar la manera d’ésser d’un poble, d’una
col·lectivitat, a la manera d’ésser d’un altre. En el cas de Catalunya el
que la política espanyola vol assimilar no és només la nostra manera d’ésser,
sinó el nostre ésser, en diguem nació, identitat, catalanitat. No només
ens volen fer espanyols, que ja ho som, sinó que ho vulguem ser.
I també he pensat en Juncker, president del Consell
d'Europa, que ha fet declaracions per dir que no vol mitjançar en el conflicte
entre Catalunya i Espanya, perquè no li ho demanen les dues parts. Doncs, que
bé! Ja som una part. Però, no. Oi que no, Herr Juncker? Per això hi ha afegit
que les declaracions les feia en alemany, perquè no ho entengui ningú a
Catalunya. I s’ha pensat que feia gràcia.
Doncs a Catalunya, senyor Juncker, no sé quants
entenem l'alemany, però li asseguro que la llengua universal de la
corrupció l'entén tothom a tot arreu. Per això, ara que empreses afincades a
Catalunya se'n van a afincar-se a Espanya, recordem com més de 300 empreses multinacionals anaven a domiciliar-se a
Luxemburg, per tal d'obtenir tipus fiscals avantatjosos, quan n’era primer
ministre un tal senyor Juncker. Era vostè, oi?
Vostè, que a l'escola devia aprendre allò de Goethe:
Els alemanys han de saber totes les llengües per tal que cap convidat
foraster no se senti incòmode a casa seva; i ell, quan sigui convidat a
l’estranger, se senti pertot arreu a casa seva. I en alemany, per si
de cas: Der Deutsche soll alle Sprachen lernen, damit ihm zu Hause
kein Fremder unbequem, er aber in der Fremde überall zu Hause ist.
