Pàgines

dilluns, 19 de desembre de 2016

VERDAGUER. OMBRES I MADUIXES. MÍSTICA CONILLA. (EL NOSTRE TEMPS I VERDAGUER. O VERDAGUER CONTRA VERDAGUER)



Quan al Teatre L’Atlàntida de Vic estrenen l’espectacle  Verdaguer. Ombres i maduixes,  fa tot just tres dies que al Teatre Nacional de Barcelona feien Entre la vinya e el fenollar. Si aquest espectacle portava un parèntesi explicatiu (Llull i el seu món), el de Vic podria portar aquest: (Verdaguer i el nostre temps). No pas, doncs, el seu, sinó el nostre temps, cada dia més semblant al de Kavafis Esperant els bàrbars.

Quin contrast! Quin xoc de trens estètics, culturals, generacionals! Allà la vinya era Llull, Verdaguer era el fenollar i l’entre eren els 700 anys que no els separen sinó que els uneixen. Aquí Verdaguer és maduixa, alhora que és ombra i la i és la còpula que els enfronta i els uneixEn realitat el xoc de Verdaguer és contra Verdaguer, un duel agonístic creat magistralment pel guió de Pere Tió, la direcció de Pep Paré i la música exaltant i exultant del grup Obeses amb el seu cantant, Arnau Tordera, que fa de Verdaguer jove, enfrontat amb un Verdaguer madur, enfrontat amb si mateix i   interpretat per un Ferran Frauca imponent.

La conjunció copulativa del musical Ombres i maduixes em remet insistentment a la Mística conilla de Jordi Lara (Edicions de 1984), en particular al primer dels seus sis relats, Lo matí de ma infantesa. Ja el títol del llibre és lluminós en posar en contacte dos carbons encesos com són «mística» i «conilla», nua com la figura femenina de la portada del llibre: una dona davant del mar estén els braços  convertits en ales. Com és lluminós i explosiu el títol del primer relat, Lo matí de ma infantesa, primer vers d’una de les poesies místiques de joventut més celebrades del poeta Jacint Verdaguer, Les tres volades, que justament porta l’emblema Entre la vinya e el fenollar /amor me pres, fe’m Déu amar de Ramon Llull.

Com no lligar-ho tot, si ja ve tot lligat? Ni la nuesa al gorg d’aigües transparents de la protagonista «conilla» dels Amors d’en Jordi i na Guideta, però, ni la del cel bellesa increada no sumen Les tres volades del títol. Perquè per  aimar a qui tant aimo/ja no tinc prou gran lo cor.