AGOST MINVANT

De Pantaleu a Peratallada el camí passa primer ran de bosc i més endavant entre camps. És impossible no parar-s’hi a contemplar tanta bellesa. Les siluetes de Peratallada a ponent i de Palau-sator a tramuntana emmarquen l’esplanada de conreus. Avui, que hi he anat en bici, m’hi he parat ran d’un camp que llauraven i he badat una estona contemplant com les relles del tractor esventraven la terra tempirada per les últimes pluges.

Feia una tarda quieta, sense sol, però lluminosa. El Montgrí al fons, blavís, enigmàtic, semblava aturar la pluja que baixava de l’Empordà de dalt. He reprès el passeig i m’han avançat dos pallards que semblaven pare i fill i els he dit adéu, però no m’han contestat. Més endavant els he trobats parats a la banda dreta del camí, m’he hagut d’apartar i, en passar, he tornat a saludar-los. Sense resposta. «No són d’aquí», he pensat. I encara no acabava de pensar-ho, he sentit que l’un, m’ha semblat el jove, em deia «que et bombin». «Gràcies, igualment», he replicat imprudentment. I he continuat pedalant, sense girar-me, mentre pensava què ho deu fer que n’hi hagi d’aquí que no volen ser d’aquí. Que s’estimen més que ens bombin a tots, ells els primers a ser bombats.