Durant uns dies de juny del 2015, tothom va voler saber què diantre és una catàfora. Era la pregunta més difícil que els aspirants a entrar a la Universitat havien hagut de respondre als exàmens de Selectivitat. I tothom, llevat del ministre de l’Interior, va respirar profundament en saber que no era cap pregunta capciosa per a detectar criptosobiranistes entre els futurs universitaris i els seus examinadors.
La catàfora, varen dir, no és sinó un recurs literari que consisteix a avançar en la frase allò de què es tracta després. Per exemple: «ho faran un divendres», on «ho» anticipa allò de què es tracta.
La catàfora perfecta, doncs, és l’amenaça: anuncia a algú la intenció de fer-li mal. Encara no és el mal, n’és l’anticipació. Però llavors ja no es tracta d’una simple qüestió d'estil, sinó del compromís real que l’amenaçador contreu amb si mateix davant dels qui l’aplaudeixen. Hi ha, doncs, catàfores i catàfores. Les unes són anticipacions d’estil, les altres anticipen allò que faran. En divendres.
I així fou com el divendres 24 de juliol ningú no es va sorprendre en sentir que el cataforista major del Regne d'Espanya anticipava la gran catàfora amenaçadora.
La catàfora, varen dir, no és sinó un recurs literari que consisteix a avançar en la frase allò de què es tracta després. Per exemple: «ho faran un divendres», on «ho» anticipa allò de què es tracta.
La catàfora perfecta, doncs, és l’amenaça: anuncia a algú la intenció de fer-li mal. Encara no és el mal, n’és l’anticipació. Però llavors ja no es tracta d’una simple qüestió d'estil, sinó del compromís real que l’amenaçador contreu amb si mateix davant dels qui l’aplaudeixen. Hi ha, doncs, catàfores i catàfores. Les unes són anticipacions d’estil, les altres anticipen allò que faran. En divendres.
I així fou com el divendres 24 de juliol ningú no es va sorprendre en sentir que el cataforista major del Regne d'Espanya anticipava la gran catàfora amenaçadora.
