A casa es parla sovint de Fonteta. La raó és el contenciós del recuit. On fan el millor recuit? A Fonteta o a Ullastret? És la pregunta inevitable tan bon punt apareix la terrina de recuit a taula de casa o al taulell de botigues, parades de mercat o cartes cases de menjars de l’Empordà de baix. Més precisament a l’Empordà de baix interior, no el platger, no el de Costa Brava, per entendre’ns. L’Empordà de les Gavarres, quan a la Bisbal es resisteixen a aplanar-se i s’allarguen tentament en turons i fondals fins al Ter de Gualta, allà on, abans d’arribar-hi, el Daró té el pont de les cinc voltes. Doncs, aquí, exactament aquí, en aquest Empordà dins l’Empordà petit hi ha Fonteta i Ullastret, els dos pobles on fan i venen recuits. Fins i tot arriben a Barcelona en botigues de delicatessen.
Si tenim convidats i els oferim recuit, llavors la controvèrsia pot
prendre més volada. Depèn dels convidats, és clar. N’hi ha que no saben res de
recuits i cal començar des de bon principi. Que no, que el recuit no és mató ni
formatge. Tampoc no és iogurt ni quallada.
Recuit és recuit. I llavors, quan els convidats són de confiança, entrem
en la qüestió essencial: fora discussions territorials de si és més bo el
d’Ullastret o el de Fonteta. A veure, anem a l’essencial, la llet. Quin és més
bo, el recuit de llet d’ovella o el de llet de cabra? La llet de vaca està
descartada per principi, la discussió és entre recuit de llet d’ovella o de
cabra. Vet-ho aquí.
Un dia un etimologista ens va ensenyar que havíem de començar pel principi,
per les etimologies d’Ullastret i de Fonteta. Que potser no ens havíem fixat
que eren dos diminutius? –És d’aquí que ha de començar la discussió del
recuit–, ens va dir. Resulta que aquests diminutius en realitat són falsos
diminutius. Ni Fonteta és una font petita ni Ullastret un ullastre petit. Aneu
a Coromines, si us plau. Fonteta és la
font que brolla i Ullastret és el paratge on creixen ullastres.
Avui a casa no es parlava pas de Fonteta ni de recuit ni d’etimologies.
Avui dèiem que fa setanta-cinc anys de la caiguda i ocupació de Barcelona el 26
de gener de 1939 i discutíem quina havia estat pitjor, si la dels exèrcits de
Felip Vè el 1714, fa tres cents anys, o aquesta última –de moment–, la dels
exèrcits de Hitler-Mussolini-Franco el 1939,
avui en fa setanta-cinc. I hem descobert que setanta-cinc anys després
de 1714 era el 1789, el de la Revolució Francesa. I ens ha semblat que era una
coincidència ben estranya, que, però, no hem sabut interpretar.
