Pàgines

dilluns, 27 de gener de 2014

DE DIMINUTIUS I CONTRACCIONS














 A casa es parla sovint de Fonteta. La raó és el contenciós del recuit. On fan el millor recuit? A Fonteta o a Ullastret? És la pregunta inevitable tan bon punt apareix la terrina de recuit a taula de casa o al taulell de botigues, parades de mercat o cartes cases de menjars de l’Empordà de baix. Més precisament a l’Empordà de baix interior, no el platger, no el de Costa Brava, per entendre’ns. L’Empordà de les Gavarres, quan a la Bisbal es resisteixen a aplanar-se i s’allarguen tentament en turons i fondals fins al Ter de Gualta, allà on, abans d’arribar-hi, el Daró té el pont de les cinc voltes. Doncs, aquí, exactament aquí, en aquest Empordà dins l’Empordà petit hi ha Fonteta i Ullastret, els dos pobles on fan i venen recuits. Fins i tot arriben a Barcelona en botigues de delicatessen.

Si tenim convidats i els oferim recuit, llavors la controvèrsia pot prendre més volada. Depèn dels convidats, és clar. N’hi ha que no saben res de recuits i cal començar des de bon principi. Que no, que el recuit no és mató ni formatge. Tampoc no és iogurt ni quallada.  Recuit és recuit. I llavors, quan els convidats són de confiança, entrem en la qüestió essencial: fora discussions territorials de si és més bo el d’Ullastret o el de Fonteta. A veure, anem a l’essencial, la llet. Quin és més bo, el recuit de llet d’ovella o el de llet de cabra? La llet de vaca està descartada per principi, la discussió és entre recuit de llet d’ovella o de cabra. Vet-ho aquí.

Un dia un etimologista ens va ensenyar que havíem de començar pel principi, per les etimologies d’Ullastret i de Fonteta. Que potser no ens havíem fixat que eren dos diminutius? –És d’aquí que ha de començar la discussió del recuit–, ens va dir. Resulta que aquests diminutius en realitat són falsos diminutius. Ni Fonteta és una font petita ni Ullastret un ullastre petit. Aneu a Coromines, si us plau.  Fonteta és la font que brolla i Ullastret és el paratge on creixen ullastres. 

Avui a casa no es parlava pas de Fonteta ni de recuit ni d’etimologies. Avui dèiem que fa setanta-cinc anys de la caiguda i ocupació de Barcelona el 26 de gener de 1939 i discutíem quina havia estat pitjor, si la dels exèrcits de Felip Vè el 1714, fa tres cents anys, o aquesta última –de moment–, la dels exèrcits de Hitler-Mussolini-Franco el 1939,  avui en fa setanta-cinc. I hem descobert que setanta-cinc anys després de 1714 era el 1789, el de la Revolució Francesa. I ens ha semblat que era una coincidència ben estranya, que, però, no hem sabut interpretar.   

Avui a casa no es parlava pas de Fonteta. Bé prou que en parlaven els noticiaris i les xarxes, que s’embolicaven amb Forallac, la contracció de Fonteta-Peratallada i Vulpellac, que recorda la contracció de «Catunya!» del president Tarradellas,  quan el sentit d’Estat li produïa entusiasme oratori. No parlem de Fonteta, però sí de Peratallada, i recordem com la tercera via de la Transició postfranquista també va arribar cuinada en fogons d’aquest Empordà de baix, on boquejava el genial marquès de Púbol.