Pàgines

dimecres, 14 d’agost de 2013

EL PAS DEL TEMPS














–Ja som a mitjan agost!– ha dit en Josep, amb to decidit. Semblava anunciar-ho com un d’aquells o d’aquelles que amb una banalitat obren els telediaris com si donessin la notícia del segle. Ens ha agafat de sorpresa. No és que no ho sapiguéssim que demà serà el quinze d’agost, la marededéu d’estiu, però no ens esperàvem que algú ens ho comuniqués com la notícia del dia. Més que res, potser era el to el que ens ha vingut de nou. Justament en ell, que no és gaire de calendaris. De fet ho ha dit com volent dir: –Aneu badant! El temps passa i no us adoneu que ja som el quinze d’agost.
–On va a parar!– s’ha exclamat en Jaume, com si interpretés el missatge ocult. –Semblava tan lluny i té, ja hi som! Érem el juliol i ja tombem la segona quinzena d’agost. No ens n’adonarem i serem setembre. On va a parar!– I ho ha repetit com si l’exclamació emergís de les fondàries de la Metafísica.
Perquè, en realitat, on va a parar el temps? On va això que diem que passa o que vola? I què és, que en sentim el pas, però només quan ha passat? N’hi ha que diuen que el temps fuig. Llavors encara és més inquietant. La fugida del temps ens fa preguntar si és que algú l’empaita. Si fuig, cap on fuig, de què fuig?
Devia voler dir això, en Josep. Que passa el temps i no el sentim passar. Que és alguna cosa que no s’atura mai, imparable, que en sentim el fregadís com d’un vent, el batec d’ales com d’un ocell que fuig i se’ns enduu «temps avall». Prou el rellotge i el calendari volen seguir-lo, però només n’assenyalen el pas, la fuga. No el dia a dia.
És la mirada retrospectiva a una certa distància que deixa percebre el temps passat. Les unitats de temps passat que mesuren la retrospecció en els nostres rellotges i calendaris no són tant els trams d’hores ni de dies ni potser de setmanes. Són unitats més llargues i imprecises, de quinzena, de mesada. Un estiu és una referència temporal molt usada, encara que de límits vagues i variables. Ja ha passat l’estiu. Quan vingui l’estiu. Ja som a mitjan estiu. Per això molta gent parteix l’any en dues parts, l’estiu i la resta, el no estiu.
Les userdes castigades per la pedregada de farà aviat un mes ens criden l’atenció. S’han revifat. Tornen tenir la verdor ufanosa d’abans, la que han de tenir i que el temps, passant, els ha tornat. Mentrestant el nostre camí de ciclistes de passeig voreja els pomerars de Torroella i ens va acostant al Montgrí. O és el Montgrí que s’acosta a anosaltres. El paisatge el portem als ulls, diuen. La massa de pedra va perdent la llisor i agafant relleu de buits i plens, de relleus i fondàries. El color únic, llis, pla, es va fragmentant com en un parxís multicolor de tons diversos i canviants que van del negre al verdós, del gris i el morat al vermell i el blau.
–Si només passés el temps!– Sento que algú sospira. No sé qui dels tres. Potser he estat jo, el sospirador, ara que desitjaria que el temps no passés, perquè sento que el temps no passa sol i que fuig, perquè és el lladre que se’ns emporta la vida que voldríem fixar a la vista del Montgrí a l’ombra de pi soliu de la caleta.