Pàgines

dimecres, 21 d’agost de 2013

TRES DIES D'AGOST












17 d’agost marcat per sant Cinto, Jacint, el nom dels hereus de can Torrents i de «Jacinto» Verdaguer, que li dedicà poesies. La més coneguda és la del florilegi Brins d’espígol, on, tot i assegurar, amb la seva modèstia habitual i habitualment falsa, que el nom de Jacint, de la flor del jacint, «malaguanyat és per mi», tanmateix se’n serveix: en posar les poesies-flor en ordre alfabètic, la jota ocupa el lloc central de l’abecedari i li permet d’entronitzar-se ell mateix, amb el jacint, al centre de la col·lecció jardí. Una altra poesia és escrita «avui, dia del meu sant», potser! quan estava reclòs a la Gleva o ja se n’havia evadit i estava privat de dir missa: un gafarró, insòlit a l’estiu, se li ha presentat i li ha cantat «allà a la punta del dia / sota el finestró / de la satalia», però el poeta, que no diu quin missatge porta, li replica que digui «a qui l’envia» que més s’estimaria poder-li fer d’escolà «l’any vinent en aquest dia». Qui és el gafarró enviat? Jaume Collell? Un dels cosins Narcís Verdaguer i Callís o Joan Güell? Qui és qui l’envia? el marquès de Comillas, el bisbe Morgades? Verdaguer no desconeixia la tradició de la Grècia antiga que deia que Jacint era un adolescent de tanta bellesa que va enamorar el mateix Apol·lo, el qual, un dia que l! i ensenyava a llançar l’arc, involuntàriam! ent l’occí. Però a la tomba on l’enterrà brotà la flor del seu nom. Per això el jacint és tan bell. Quin nom per al poeta florista i jardiner!

18 d’agost. Trobada amb Jaume Vilamala, en Jaume de can Benet, de Folgueroles. El petit de tres germans que vivien a la Rambla, un tros amunt de casa, anant a escola, davant la placeta de les acàcies. Anys i panys que no ens vèiem. He anat a Tossa de Mar i hem dinat a l’hotel “La Mar Menuda” que en Jaume hi regenta. Una trobada llarga, comunicativa, recopilaròria. Ell sí que sortia de baix. El seu pare era picapedrer. Tota la vida. Li portaven el dinar a la pedrera i a vegades també hi anava jo de companyia. Mort de silicosi, és clar. Picapedrer com el pare del poeta del poble, venerat pels del seu ofici, que varen impedir que arrauixats del 1936, vinguts de fora, li aterressin el monument que té a la plaça. La mare de Verdaguer feia anar un teler casolà. La mare i la ti! eta d’en Jaume anaven a la fàbrica a Roda de Ter. La padrina de can Benet, la seva iaia, portava la feina de la casa i s’ocupava dels tres nois. S’enrabiava sovint i era temuda de tota la quitxalla, però les seves ires no passaven de dicteris o, com a molt, d’un cop de roc «llançat amb poca traça». Vàrem jugar molt amb en Jaume i amb els seus dos germans, en Daniel, de la meva edat, i en Fonso, de l’edat de la Madrona. Ell, en Jaume és entre la Maria Carme i en Joan. En Jaume era un bon jugador de futbol, fitxat pel Vic. Va passar uns anys de rodamón per Europa fins que es va establir a Lloret en el ram de l’hosteleria i el turisme. Tot i la diferència d’edat es van fer molt amics amb el meu germà gran, en Cinto, que avui hem recordat. A Folgueroles en Jaume de can Benet era/és conegut com l’home dels! hotels de Lloret. El primer que hi va tenir seu diu que era d! e mil places i que el va oferir a l’alcalde de Folgueroles, perquè hi anés amb el poble sencer, que té uns mil habitants. De jove va fer llargues temporades a Anglaterra, a Berlin, a Roma. Sap idiomes i aquests coneixements li van servir per entrar en el món del Lloret de l’època. Ens hem recordat de molts episodis de les nostre vides infantils. I de grans. Tot i la diferència d’edat varen lligar amistat amb el meu germà Cinto. Després de la guerra el seu pare va perillar d’anar a la presó o a la tàpia del fossat del castell per una denúncia. Van saber de qui. Com que les cases eren a tocar, els de can Benet i els de can Torrents del pa vàrem créixer en els mateixos tocoms dels anys quaranta i cinquanta al poble d’un poetàs que es deia Cinto, que a la plaça hi tenia un monument i que ens servia d! e porteria per a jugar a futbol o de tocar mare si jugàvem a l’acuit. En Jaume era escolà i volien que anés al seminari, com jo. Va estudiar a salt de mata el batxillerat. Als anys seixanta ens vam trobar a Alemanya i junts vàrem fer un fabulós viatge de tornada, passant per Baden Baden a veure una noia que estudiava a Wald. Jo portava el Mercedes de can Pous de Manlleu. S’ha afegit a la taula el director de l’hotel-restaurant, que ha resultat ser professor de la Universitat de Girona i hem acabat parlant d’educació. Amb en Jaume fa vint anys que no ens vèiem? Potser més i tot. Des de la terrassa del restaurant del seu hotel la mar de Tossa es veia avui d’un blau diferent. Com el blau dels records, que agafen tons diferents segons si els recordes amb un amic que els comparteix. Ha estat un encontre necessari.

19 d’agost. Com necessària és la vida dels qui amb tu recorden els moments de joia contra la tristesa de l’oblit