AGOSTADOR

Dies agostencs, agostissos. La terra sembla panteixar, com mancada d’oxigen. A la caiguda del sol la xafogor encara plana damunt dels camps encalmats. Passa un pastor que guia el ramat cap a un agostador. Ell no sap que en català se’n diu així, agostador o agostejador, del camp de rostoll que es destina a pasturar-hi els ramats durant el mes d’agost. El pastor és andalús, d’Alhama, de Granada, arribat fa dotze anys. Tampoc no sap que Alhama va patir un terratrèmol assolador l’any 1884 ni que Verdaguer, compadit, va fer un llibre de poesies que es diu Caritat amb el qual va recaptar 25 mil rals per a les víctimes. No ho sap ni cap falta que li fa de saber-ho. Ell busca comprador del ramat. Amb pa! stor inclòs, ell mateix. L’amo es va venent els xais fins que no en quedi cap. Quedarà ell sol, pastor sense ramat. Els gossos borden en espera d’ordres. El ramat travessa el rostoll sense parar-se, endut per l’instint gregari, el seu propi, com si l’empaitessin cap a un altre agostador on tampoc no trobarà brots verds, d’aquests que els amos dels ramats diuen que voldrien per als seus ramats i per als seus pastors. Fins i tot quan amb el ramat han posat en venda el pastor. Passa una alenada d’aire tebi. El pastor atrapa el ramat pujant pel marge i, amb la col·laboració dels gossos, se li posa al davant, com li toca. Tot torna a l’ordre. El pastor, el ramat, els gossos, el pobre badoc d’aquest capvespre agostenc, agostís. I l’amo al damunt de tots, asfixiant com la xafogor d’estiu. Per això és l’estiu, per ser xafogós. Per això és l&r! squo;amo, per posar en venda el ramat i el pastor i els gossos! de torna.