 |
| Donaueschingen 1900 |
Com anotar res de coherent, tenint la lluna a punt de fer el ple aquí al davant de la finestra, penjada sobre aquest racó de món que em fa de centre de l’univers? Sento el benestar exultant de tornar de la cicloexcursió estival que aquest enguany, que diem ara, ens ha portat al primer tram del Ter. Hem baixat de Setcases a Ripoll. Quina passada gloriosa! Ull de Ter, Setcases, Tregurà, Llanars, Vilallonga, Camprodon, Sant Pau de Segúries, Sant Joan de les Abadesses. Amb la delícia final del carril de la ruta del ferro fins a Ripoll.
Setcases! Feia anys i panys que no hi anava. No hi vagis pas, a Setcases, em deien amics. Avui hi he anat. Avui no es tractava de fer-hi visita, sinó de fer-ne punt d’arrencada d’una baixada en bicicleta que temps ha que feia imaginada i avui he fet real. Mai, però, no havia imaginat que seria tan exultant el goig de rodar lliscant per aquestes valls i que seria un matí lluminós d’estiu com avui, inundat de natura esclatant d’ufana, regalimant d’aigües, reverberant de clarors, embafant de verdors. Com si fos «el primer matí del món». Un dia tan reconciliador amb el fat de l’existència dels humans. En aquests dies que els horrors fan pensar que no valia la pena aquell primer matí del món per arribar on hem arribat. I encara no som enlloc. Avui Setcases és aquí i és altre cop aquell matí primer del món, i tot torna a començar en aquestes hores de frescor primigènia.
En Manel Anglada va introduir-me a Setcases i la vall del Ter. Em va encomanar el seu entusiasme per aquest racó de Pirineu que vèiem nimbat de llum de pintura romànica, gestes heroiques de comtes arnaus i abadesses i fronteres odioses i repartiment de la túnica inconsútil de la pàtria. Setcases era un lloc màgic. Pel nom, per la situació recòndita, les històries de caçadors que empaitaven isards i sabien on trobar el gall fer, les facècies de contrabandistes amb carrabiners i gendarmes, les fugues cap a França de perseguits polítics. Encara el franquisme mantenia operatius els corriols que sortien de Setcases i travessaven cap a França, nom que evocava llibertat, democràcia, però al capdavall no era sinó una forma subtil però més eficaç d’eliminar.
Jo en volia escriure un llibre de Setcases que havia de començar a l’entorn del 7, el nombre cabalístic de Setcases, i d’Ull de Ter, font secreta i mirada de pantocràtor. Pretenia seguir el corrent d’aigües de la matriu de Catalunya, des de les seves fonts a les entranyes de la Terra, que gemegava quan paria la serralada pirinenca, Verdaguer dixit, fins que es vessa al mar d’Hèrcules i de la Balanguera a la gola de L’Estartit davant les illes Medes, entre el Montgrí i els arrossars de Pals, on en aquells anys no sabia pas que jo també vindria a parar a L’Empordanet. El Ter com a metàfora i figuració de Catalunya, de la seva història antiga a partir de la Catalunya Vella a Ripoll, la Moderna a partir de la Industrialització i de la Renaixença a la Plana de Vic, i la Contemporània del triomf dels embassaments de Sau, Susqueda, el Pasteral, i del turisme en aquest dos Empordans que el Ter de Girona en avall parteix fins a desaiguar al mar de les Medes.
Després, un dia vaig llegir El Danubi, de Claudio Magris, i vaig descobrir que el llibre que jo volia escriure ja estava escrit i que Magris ho havia fet molt millor que no ho hauria fet jo. El Danubi o el Ter, tant se val. Amors intercanviables. Donaueschingen, Setcases, les fonts del Danubi, Ull de Ter. Noms sagrats de la geografia interior i dels mapes sense muts, de la història íntima, no escrita, perquè no sabem com escriure-la.
A Setcases en Manel Anglada hi havia comprat i rehabilitat una casa tocant a la placeta de can Musiques. Devia ser una de les primeres cases, si no la primera, que va tenir una rehabilitació innovadora i respectuosa. Érem en els darrers anys 60, temps de conspiracions i sospirs i esperes de l’alba que pressentíem a prop. Sortíem de Vic el dissabte a la tarda, perquè al dematí treballàvem, i tornàvem diumenge al vespre. També hi venien en Miquel Martí Pol, l’Emili Teixidor, en Joan Gaspar galerista. A la nit d’un Cap d’any érem molta colla. Nevava. Nit enllà vam sortir a fer un vol de gresca pel poble. Hi havia un pam de neu. Quina bellesa la foscor blanca! Quina basarda la blancor fosca de la neu nocturna! Com aquella neu de La cinta blanca de Haneke.
A l’entrada de Setcases, abans de passar el pontet damunt del Ter, el primer que pontava el riu, tot just un rierol, hi havia l’escut de la Falange Española, aquell artefacte insultant de jou i fletxes que l’últim governador civil franquista de Girona va fer plantar a l’entrada de tots els pobles de la «seva» província. Algú de la colla, en veure’l, s’hi va abraonar saltant-li al damunt fins que el va aterrar. Aquell fustam desconjuntat damunt la neu semblava l’ossada d’un monstre antic. El vàrem carregar fins a la llar de casa d’en Manel. Hi va cremar espetarregant fins a la matinada.
20 d’agost de 2013
A Setcases l’Any Nou clarejava dalt de Costabona, cap a la collada de Mantet, per on deien que els fugitius passaven més segurs. El Danubi de Magris no seria pas el meu Ter.
