dilluns, 2 de setembre del 2013

SETCASES II



Entre les clarors de joventut a Setcases hi tenia lectures i apunts sobre el Goethe vell conversant no pas de qüestions d’art i literatura, sinó caminant per la campanya i  fent disquisicions a estones d’expert a estones de diletant  en matèries de ciències naturals. Germanitzat com anava jo a les acaballes dels anys seixanta, les pàgines de Goethe sobre plantes i flors, roques i cristalls, colors i closques calcàries, em servien com de bicarbonat per superar l’empatx d’ideologia seixantista que el meu estómac mental no aconseguia de pair. I mai encara no ha paït. Ah! El Seixantisme que em va alliberar de l’esclavatge és oblidat o denigrat, però sortosament la seva indigestió encara produeix rots i cremor d’estómac en els qui n’han renegat després d’aprofitar-ne les deixalles.

Avui no sabria pas documentar en nota bibliogràfica on i com el geni fàustic de l’autor de Werther m’ensenyava coses senzilles  com seguir el pas d’una flota de núvols travessant  el tros de cel blau estès damunt la vall del Ter tot just nat. El que sé és que hi aprenia a contemplar els flocs de boira com els vels de les fades que baixaven de Canigó i s’esfilegassaven cap a la banda de Camprodon Ter avall. Diria prou el punt i l’hora on vaig trobar la conquilla que Goethe descriu com un iris, com un arc de Sant Martí que brilla amb els seus raigs de llum de tots colors i remet al diafragma que fa de lent al centre de la nina dels ulls hum! ans. O com el nacre irisat de la conquilla emergida de la boira a la vall del Ter tot just nat un dia llunyà de tornada de Setcases.

L’enigma de la irisació m’acompanya d’ençà de la infantesa. Encara avui em fascinen com llavors els tornassolats i, més que cap altre fenomen de llum i colors, em fascina el nacre, amb la seva bellesa iridescent, en les petites incrustacions de certs mobles, en els botons de camisa antiga, en les sivelles de bijuteria artesanal. Em meravella, com abans, l’iris que gira a l’esfera de les bombolles de sabó o reverbera en les irisacions  fugisseres del plomatge de les merles o esclata a la taca oval de les plomes dels paons.

Però cap iris no guanya el del nacre de les petxines i, entre totes, cap com el de la conquilla que Goethe em feia descobrir baixant un dia de Setcases Ter avall en una parada al revolt del camí. Tant, que amb ella vaig descobrir la conquiliologia, la ciència dedicada a l’estudi dels mol·luscs, de les conquilles i les ostres, i em vaig voler fer conquiliòleg per a estudiar els colors de l’iris de les perles que es formen en la foscor de les valves tancades. Els estudis conquiliològics no varen durar, però a les obertures contràctils de l’iris dels meus ulls em queda íntegra l’esplendor del nacre d’aquella conquilla que bé podria ser  com la que Boticelli pintà perquè Venus hi nasqués del mar.