Avui no sabria pas documentar en nota bibliogràfica on i com el geni fàustic de l’autor de Werther m’ensenyava coses senzilles com seguir el pas d’una flota de núvols travessant el tros de cel blau estès damunt la vall del Ter tot just nat. El que sé és que hi aprenia a contemplar els flocs de boira com els vels de les fades que baixaven de Canigó i s’esfilegassaven cap a la banda de Camprodon Ter avall. Diria prou el punt i l’hora on vaig trobar la conquilla que Goethe descriu com un iris, com un arc de Sant Martí que brilla amb els seus raigs de llum de tots colors i remet al diafragma que fa de lent al centre de la nina dels ulls hum! ans. O com el nacre irisat de la conquilla emergida de la boira a la vall del Ter tot just nat un dia llunyà de tornada de Setcases.
L’enigma de la irisació m’acompanya d’ençà
de la infantesa. Encara avui em fascinen com llavors els tornassolats
i, més que cap altre fenomen de llum i colors, em fascina el nacre,
amb la seva bellesa iridescent, en les petites incrustacions de certs
mobles, en els botons de camisa antiga, en les sivelles de bijuteria
artesanal. Em meravella, com abans, l’iris que gira a l’esfera de
les bombolles de sabó o reverbera en les irisacions fugisseres
del plomatge de les merles o esclata a la taca oval de les plomes
dels paons.
Però cap iris no guanya el del nacre de les petxines i, entre totes, cap com el de la conquilla que Goethe em feia descobrir baixant un dia de Setcases Ter avall en una parada al revolt del camí. Tant, que amb ella vaig descobrir la conquiliologia, la ciència dedicada a l’estudi dels mol·luscs, de les conquilles i les ostres, i em vaig voler fer conquiliòleg per a estudiar els colors de l’iris de les perles que es formen en la foscor de les valves tancades. Els estudis conquiliològics no varen durar, però a les obertures contràctils de l’iris dels meus ulls em queda íntegra l’esplendor del nacre d’aquella conquilla que bé podria ser com la que Boticelli pintà perquè Venus hi nasqués del mar.
Però cap iris no guanya el del nacre de les petxines i, entre totes, cap com el de la conquilla que Goethe em feia descobrir baixant un dia de Setcases Ter avall en una parada al revolt del camí. Tant, que amb ella vaig descobrir la conquiliologia, la ciència dedicada a l’estudi dels mol·luscs, de les conquilles i les ostres, i em vaig voler fer conquiliòleg per a estudiar els colors de l’iris de les perles que es formen en la foscor de les valves tancades. Els estudis conquiliològics no varen durar, però a les obertures contràctils de l’iris dels meus ulls em queda íntegra l’esplendor del nacre d’aquella conquilla que bé podria ser com la que Boticelli pintà perquè Venus hi nasqués del mar.