diumenge, 12 de maig de 2013

EL JARDÍ IMAGINAT

Hi ha el jardí de cada dia, el de casa, amb poques sorpreses. El tens tan a prop, tan disponible, tan previsible que ni tan sols no n’esperes res més que el que ja saps a l’avançada. És el jardinet sense sorpreses. Com que a escala diària els canvis són imperceptibles, fins i tot poden passar dies sencers sense que li dediquis ni una sola mirada. El veus cada dia, però no el mires pas sempre. I si el mires, hi trobes el que toca de veure en un jardinet de pati veïns, com ara un hibisc de flors vermelles com una brasa. Durant els mesos de la floració ens sorprenem cada matí tot comptant quantes flors s’hi han badat a la nit i l'en felicitem, quan són moltes, que és sovint. Per contra, el jardí que no veus cada dia sinó a intervals de dies o setmanes és una font de petites sorpreses. Per començar és un jardí imaginat. Per poc que te l’estimis, abans de veure’l, penses com el trobaràs. Recordes com el vas deixar i aventures hipòtesis sobre com el trobaràs. És el que passa quan un arriba a l’Empordà, el petit, i es pregunta: com deu estar el jardí? Tens presents les informacions dels homes del temps i fas conjectures sobre els seus efectes al jardí de casa. També comptes amb el microclima entre el Montgrí, el Quermany i les Gavarres, comptes amb les variacions sobtades i impredictibles i, també, amb els errors humans. La sorpresa del jardí aquesta vegada ha sigut doble. L’albercoquer, que havíem deixat prometedor després d’una florida preciosa, ara està ple d’aquella mena de goma paràsita que ha assecat els albercocs petits i les fulles que els envolten. També hi havia una vintena de cargols d’aquells més grassos a les branques i sota fulles. Quina decepció! Per contra, les alfàbregues ja són nades de les llavors de l’any passat i l’enfiladissa que semblava condemnada per la tramuntana s’ha arrapinyat a la pedra del porxo. Però la sorpresa més dolça ha vingut dels rosers del portal. Fa dues setmanes eren troncs recargolats d’espines. Ara s’han vestit de verdor i de poncelles a punt d’esclatar. O esclatades. És el jardí que imagines quan hi vas o el jardí que imagines quan el deixes? Quantes roses no collides s’esfullaran sense que ningú les admiri! Quants pètals de rosa abastada perfumaran els entrefulls de llibres!