dimarts, 21 de maig de 2013

BLAU DE MAIG


A Folgueroles, dissabte 18 de maig al vespre, Roger Mas ens regalava una nova peça del seu repertori de versos de Verdaguer, Lo comte Arnau, el cavaller que en tenia dos cavalls: / l’un que era blanc com la gebre, / l’altre fosc com lo pecat. / Malhaja lo cavall negre, / benhaja lo cavall blanc. I no sabria dir qui, si el poeta o el cantant, m’arribava més endins, allà on la trepidació mètrica i musical de la cavalcada em feia venir pell de gallina. Era la suma de poesia i cant. Era com si Roger Mas, convertit en bard, cavalqués amb el comte de Mataplana en cerca de l’impossible, de l’infinit on la immens! itat és oberta, i se’ns enduguessin a tots en la nit tempestosa de maig: La nit era negra, negra, /més negre era son cavall, / son cavall, que era el diable, / Déu nos lo tinga allunyat. / Malhaja lo cavall negre, / benhaja lo cavall blanc.

A Folgueroles, diumenge 19 de maig al migdia, als jardins de la plaça Verdaguer, l’altre Mas, Artur Mas, pronunciava una nova peça del seu repertori de president de Catalunya nació d’Europa que reclama Estat propi: Som hereus de la llengua de Verdaguer. La llengua catalana és patrimoni de tots els catalans. També dels qui tenen cognoms no catalans i tenen una altra llengua familiar. Defensarem l’herència de Verdaguer. No claudicarem, com ell, que no va claudicar. I no sabria dir qui m’enfortia la consciència civil d’hereu de Verdaguer, si el poeta que u! n 17 de maig de fa anys naixia a Folgueroles i un altre 17 de maig arribava a Vallvidrera, a morir-hi ric del tresor que ens ha llegat, o si el president de Catalunya, que en aquest mes de maig de 2013 ve a retre-li homenatge al seu poble natal i transmet coratge, com el que li demanen i li encomanen la gent de l’Assemblea Nacional Catalana d’Osona.

En aquests dies de maig plujós a la Plana de Vic el blau de les muntanyes que ens encerclen sembla més blau. És el verd de primavera, la ufana de les fagedes i les rouredes que es transmuta en blau. És com si, de Centelles estant, Jordi Sarrate hi hagués passat una mà de pintura del seu blau. Si tenim blau cel i blau marí, per què no tenim blau llunyà o blau de muntanya? Si ells tenen blau de Prússia o blau de París, perquè no podem tenir nosaltres blau de Puigmal o blau de Montseny? Cap blau com aquest blau de maig a les muntanyes de! l’horitzó. Ni el cel ni el mar no tenen mai aquest blau que va del Puisacalm i de Cabrera fins a Aiats i Tavertet. Qui hi passa? És algú que hi busca la flor blava? Si el blau és el color de la lleialtat, la confiança, la intel·ligència i la veritat, és també el color d’aquest maig de 2013.

També és més blanc el blanc de la neu tendra, tardana, que ha cobert el Pirineu. És un blanc com de clara d’ou muntada. Puges del Congost, arribes al pla de Tona i l’aparició del Pirineu nevat al fons llunyà t’enlluerna com un focus de llum de làser. Vista de lluny la neu es veu com pintada, però s’endevina flonja, tova, com si hi haguessin estès cotó fluix damunt totes les arestes o un edredó blanc de plomissol d’oca cobrís totes les arestes. Cap neu com la neu tardana de maig que al ple de l’estiu farà rajar les fonts i els rius i les aigües secretes. Cap esperança com la del maig.

Quin maig el maig d’ara! Ja poden anar fet, que no me’l prendran. No em deixaré prendre per ningú aquest esclat del mes de maig de 2013. No em deixaré estovar ni per gracietes d’esquela de primera plana de diari ni per gemecs lírics d’opinadors ploramiques. És un mes de maig esclatant de vida. Deixeu passar, que és Primavera, joventut de l’any. No embosseu, que és Joventut, primavera de la vida.